divendres, 14 de gener de 2022

L’AIXECADA DE CAMISA DELS PRESSUPOSTOS

Aquesta és una mostra més de que, com us deia ahir, la nostra democràcia es de “mira’m i no em toquis”, i que la classe política en general quan governa, llevat de molt poques excepcions, arracona els principis que recull el llibre d’estil d’una democràcia autèntica, i actua des del fons d’un cert subconscient atàvic d’acord amb el manual carca i suat de les dictadures, només que embolicant-se els actors que representen la farsa amb vestits llampants i florejats, per dissimular. Però, ja se sap, encara que es vesteixi de seda, la mona mona es queda. L’aprovació dels pressupostos, que és considerada per tots els governs del món com la prova del cotó-fluix de la seva solvència i coherència a l’hora de posar en solfa els programes electorals, esdevenen l’enganyifa més vergonyosa si les partides d'aquests pressupostos es modifiquen sense cap escrúpol, per tapar forats segons les conveniències polítiques d’un moment donat, desviant descaradament recursos compromesos d’un costat a l’altre. Si féssiu una anàlisi de tots els pressupostos de l’Estat espanyol aprovats les darreres dues dècades comprovaríeu, per exemple, que la despesa destinada a Defensa sempre acaba amb una desviació a l’alça, alguns anys considerable i que els recursos destinats a partides per mantenir l'estat del benestar, es liquiden quasi sempre escapçats. I, sobretot, que la pedra que els governs es guarden a la faixa per quedar bé amb la vianda al plat quan negocien els pressupostos amb posat de no haver trencat mai cap plat, més de la meitat, i em quedo curt, de les inversions en obra pública o en projectes industrials o de recerca, es queden sense executar. I encara que els catalans tenim de l’Ebre cap avall fama de ploramiques, la veritat és que en aquest capítol dels incompliments crònics de les inversions compromeses solemnement, Catalunya any rere any la que se n’emporta la palma, o per dir-ho sense embuts, és l’ase dels cops. D'aquí ve que es fes popular aquell clam de Espanya ens roba.

 A la meva manera de veure, doncs, l’incompliment sistemàtic dels pressupostos, sobretot si tenim en compte que per aconseguir aprovar-los cada vot a favor el govern el regateja com els gitanos un dia de mercat, és una impresentable manca de formalitat. I que ningú em justifiqui com excusa, que durant aquest mercadeig de vots es tenen que fer tantes virgueries i papers de l’auca, per tenir tothom satisfet, que després costa d’anivellar la repartidora i tapar tantes boques de pidolaires del tall que ja es pensaven tenir a la cassola, perquè quan l’executiu central tenia majoria absoluta i elaborava els pressupostos al seu gust, sense que ningú li’n petés la basa, tampoc respectava les previsions de les partides, seguint la mateixa pauta d'increments o retallades explicada abans. Els retards en execucions d’obra pública pressupostada, pel que es refereix a Catalunya, són vertaderament aberrants.

Per aquesta raó, es pot parlar amb tota propietat d’aixecada de camisa històrica. I encara que els governs autonòmics, que tenen menys capacitat de maniobra a l’hora de fer els seus números, tampoc és que s’hi llueixin afinant la punteria. Però ja se sap, una cosa és el que es pressuposta i una altra el que es pot fer sobre la marxa, envistes dels imponderables del dia a dia. I com que qui té la paella pel mànec remena les cireres com li rota, ja està tot dit! I en època de pandèmia, ja ni us ho explico quantes garses es poden fer passar per perdius. Però els governs no sembla pas que els amoïni gaire que al final de cada exercici moltes partides desquadrin respecte de les previsions inicials; per la majoria d’executius, el que importa és que s’aprovi aviat el seu pressupost com sigui, si convé prometent l’oro i el moro per guanyar un aliat de conveniència. La consigna no escrita però respectada per tots els governs a l’hora d’aconseguir aprovar el seus pressupostos, és que qui anys passa amb el pressupost en dansa, legislatura que empeny i culs a qui se'ls hi assegura la poltrona una temporada més.

Tanmateix, avui que els pressupostos de l’Estat pengen d’un fil - perquè les crosses polítiques de Pedro Sánchez ja n’estan massa escamades dels seus estires i arronses estratègics, el president sembla anar tan sobrat d’optimisme que no crec li hagi passat pel cap que no se’ls acabi menjant tot sol amb patates; però, per si de cas, als que l’amenacen de fer el rebec i deixar-lo empantanegat els hi remena sobre el cap l’espantall de la por: “si em deixeu caure, penseu que si manen la dreta i els ultres, les passareu molt putes”. I com si fos un pare pedaç els hi recorda als que es fan el ronsa, la dita favorita dels pobres d’esperit, sense imaginació per almenys treure’s un conill de la màniga: “Penseu que sempre és millor un boig conegut, que un savi per conèixer”. I com que la por guarda la vinya, és molt possible que l’executiu se’n surti i tingui finalment pressupost.

Ara bé, des d’aleshores la cacera d’incompliments començarà la marxa enrere per inventariar enredades i compromisos fallits, per posar-los sobre la taula de negociació del proper pressupost, com un greuge previ. Però això també forma part de la cerimònia de la confusió política, i l’any vinent tornarà a engegar el mercat de Calaf, com si no hagués passat res; al cap i a la fi el món no s’enfonsa perquè els polítics no tinguin paraula i els pressupostos acabin sent paper mullat. I alguns dels que es trepitgen el morro fins i tot poden pensar que si l’execució d’algunes inversions s’han ajornat “per causes tècniques” i això molesta els catalans no ve d’aquí, “ja que aquests sempre es fan la víctima”. Els mateixos capsigranys que varen fer córrer fa temps, a tall d’acudit poca-solta, que els catalans només celebrem derrotes, quan amb tota la raó del món ens queixem pels incompliments fefaents de les execucions d’inversions que segons els pressupostos ens pertoquen, potser menystindran la queixa amb un altre estirabot llastimós: “a estos catalanes les gusta mucho llorar, pero bien cebados que se les ve”

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada