Quantes vegades els periodistes no hauran començat un comentari polític, amb aquesta frase: “això que passa aquí seria intolerable en cap país democràtic”? Doncs ja veieu el pa que s’hi dona! Entre els 40 anys de dictadura i els 45 de transició pasterejada per canviar-ho tot sense canviar només que les aparences, aviat farà un segle que el nostre país “és diferent” de la majoris de països democràtics del nostre entorn. En temps de dictadura teníem una “democràcia orgànica” que ens avergonyia a uns quants, i avui en tenim una altra cada dia més descafeïnada democraticament, però de la qual un ampli establishment s’hi troba com peix a l’aigua, perquè d’una manera o altra els hi omple la menjadora, i en fanfarroneja com si haguéssim inventat la sopa d’all. El que passa és cada dos per tres els governants que es passegen pel món i es posen a vendre l’article, es troben que els interlocutors se’ls miren amb cara de compassió, i quan els hi giren l’esquena es peten de riure. I gairebé sempre que la jurisprudència espanyola es recorreguda a tribunals europeus per ciutadans que es consideren perjudicats, se n’emporta estirades d’orelles a cabassos. Què vol dir, tot plegat? Doncs que ni el currículum democràtic de que tant se n’enorgulleixen uns quants, ni el corpus legal són homologables un cop traspassats els Pirineus.
A l’estranger suposo que els hi xoca què hi pinta als emirats àrabs el “rei del mèrit”, com li diu un humorista al darrer cap d’Estat, i encara que per educació no treuen el tema a cap dels polítics que remenen la cua per Brussel·les perquè els permetin sortir a la foto oficial encara que les decisions ja se les troben totes preses, no en tinc cap dubte que les peripècies de l’hereu del règim franquista – va jurar el principis del Movimiento Nacional i, que jo sàpiga, mai se n’ha desdit ni donat explicacions -, són la riota de mig món. Oimés quan un parell d’amants li treuen els calçotets bruts a la finestra, i ni el seu fill, l’actual cap d’Estat, ni el govern, ni els diputats i senadors que es fan dir “constitucionalistes” perquè, en teoria, es volen fer passar per testaferros d'una Constitució que, també en teoria i mentre no es digui el contrari, és propietat de tots els ciutadans. I per si no havia caigut prou baixa la dignitat d’aquesta nació tan democràtica, que segons la patuleia de polítics del ventall constitucionalista pot donar-ne lliçons de tarannà democràtic a mig planeta, ara resulta que en seu judicial un antic comissari responsable de varis negociats a les cloaques de l’Estat, acusa al director del CNI – la central d’espionatge i de tan poca intel·ligència que sembla un esperpent del segle XIX – d’haver manipulat el cap dels musulmans de Ripoll per organitzar una perfomance terrorista per espantar els catalans emprenyats que volien la independència. Només “espantar”, va recalcar el comissari indigne; però resulta que com que els del CNI són uns matussers, el “sainet de la por” va acabar en tragèdia.
A qualsevol país democràtic el govern i tota la classe política no hagués esperat ni cinc minuts per desratitzar la cloaca de l’Estat; però, aquí aquestes coses no es fan així i es prefereix fer-se el desentès i mirar cap a una altra costat, tapant-se el nas. Potser inclús en algun cenacle s’estigui pensant declarar les cloaques una institució de l’Estat per blindar-les constitucionalment de qualsevol intent de bescantar-les. i així poder condemnar els que en facin befa amb quatre o cinc anys de cangrí, per injuries. I, mentre, a Europa es parteixen de riure comprovant com cada dia que passa, els exemplars “demòcrates espanyols” ensenyen més l’orella. Són tan dròpols que enlloc de remoure cel i terra per desmantellar les cloaques, el govern va i es retracta de la bona intenció de reformar el codi penal en relació a delictes tan decimonònics con la sedició o les injuries al rei. Per cert, donant pel sac els socis d’investidura amb qui varen pactar aquesta reforma, com a preu a pagar per la confiança que feien al senyor Sánchez. A més a més, surten amb aquest ciri trencat, quan han rebut de les institucions comunitàries recomanacions molt explícites de la necessitat d’adequar la legislació espanyola als temps moderns, perquè els de la santa Inquisició ja no estan de moda en cap país democràtic.
La democràcia espanyola, doncs, és tan peculiar que quan la classe política, inclosa la més devota de la Constitució, es passa per l’engonal obligacions tan sagrades, per preservar impol·luta la democràcia, com ara renovar quan reglamentàriament toca òrgans judicials o de fiscalització del propi Estat, respectant el principi de separació de jurisdiccions. I quan les cloaques fan més pudor que mai, resulta que fa més de dos anys que al govern no se li demanen comptes dels “fons reservats”, que, precisament són els que engreixen els cucs de les cloaques, perquè “ses senyories” honorables no es posen d’acord per renovar la Comissió parlamentària de control per saber què se’n fa dels “fons de rèptils”. Marededéu, quin país de pandereta!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada