Després de tots els ensurts que ens han donat els esdeveniments produïts els darrers mesos, per a no allargar-nos més enllà en el temps; com a minin hem d’admetre que ens han deixat descol·locats. I ara, com si qui manega tot plegat se’ns en fotés al nas amb un: “si no voleu caldo, aquí en teniu tres tasses”, ens preparen per si qualsevol dia d’aquests ens llevem amb la notícia que acaba d’esclatar una guerra; no sigui que ens agafés un cobriment de cor, si ens vingués de nou. Dic que ens preparen per a la guerra, perquè la majoria de la premsa – per desgràcia, els mitjans de comunicació actuen cada vegada més com a caixa de ressonància de la veu i els deliris dels seus amos -, posa més èmfasi en destacar els preparatius bèl·lics que no pas en les negociacions encaminades a trobar una bona excusa per afluixar la tensió. Ja sé que acabo d’encetar un debat colateral en posar en dubte la neutralitat política i ideològica de la premsa; perdoneu que l’aparquem perquè avui no toca, però queda pendent.
¿No us heu fixat que el ritme de la vida sembla com si darrerament s’hagués desbocat, i que les garrotades ens plouen de tots costats, amb una intensitat tan esbojarrada que quan encara no hem tingut temps de pair la darrera cullerada de fel, ja ens volen fer empassar dos cullerots més? Quan encara estem mastegant aquella aberració de cobrar del pressupost públic del Parlament sense fotre cop (és a dir dels impostos que paguen dotzenes de ciutadans que han de fer malabars per arribar a fi de mes), perquè una colla de polítics amb pa a l’ull els hi toleraven aquest privilegi, ara resulta que amb el manteniment de les casernes i dels cotxes de bombers també s’hi untaven els dits uns quants aprofitats. Però els titulars de premsa i dels noticiaris, com sempre que uns pocavergonyes fan de les seves, apunten per elevació i el missatge que d’entrada engalten a l’opinió pública parla de “bombers” en general, sense concretar cara i ulls als que camuflant-se darrera el canyer i abusant de la confiança són els que posen la mà a la caixa. A la meva manera de veure, tots els que escampen notícies de malifetes, negligències o abusos presumptament comesos per funcionaris públics, tinguin la graduació que tinguin, haurien d’apuntar bé i no esquitxar de merda tothom que porta el mateix uniforme o treballa al mateix edifici. Quan es remena merda no es pot generalitzar la responsabilitat de la defecació assenyalant indiscriminadament bombers, policies, polítics, mestres o qui sigui en cada cas. La immensa majoria de bombers, policies, mestres, polítics, etcètera, són persones responsables, complidores, entenimentades i, sobretot, decents. Els deshonestos, immorals i bruts sempre són pocs, que la majoria de les vegades pertanyen a aquell col·lectiu selecte, que de llur professionalitat se n’hauria d’esperar llum i no fum.
Bé, parem! Que encara ens embardissaríem per camins que avui no toquen. Parlàvem dels tambors de guerra que una colla d’irresponsables insensats no paren de tocar a rebato quan encara no s’han enterrat totes les víctimes de la pandèmia, de la crisis migratòria o de la misèria galopant que colla mig món. Els pacifistes de bona fe s’arrengleren darrera una pancarta que proclama que el món vol pau i blasma de la guerra. El provocador professional d’en Pablo Iglesias (bis) preguntava públicament ahir a Pedro Sanchez si no se n’havia assabentat que “el poble no vol la guerra”. Em sap greu que alguns que es consideren polítics de vocació pequin tant sovint d’ingenuïtat, i no comprenguin que la majoria de les vegades els grans problemes de la humanitat no són tan complicats com a ells els hi sembla, després d’haver-hi donat una simple llambregada. Per exemple, no avançarem pas mai en el desarmament nuclear i convencional, mentre els amos dels arsenals més ben proveïts del món no s’adhereixin als tractats de “no proliferació d’armes”. Ni ens en sortirem de la contaminació atmosfèrica, mentre els països que més contaminen no encapçalin els compromisos per reduir els contaminants. I malament anirem si en relació als moviments migratoris hi ha països que, com han fet històricament, facin servir els fluxos de refugiats per força, com a moneda de canvi perquè facin la farina blana els països als que interessa estacar curt i tenir sotmesos, amb l’amenaça de si no deixar-los envair per allaus de migrats retinguts com armes llancívoles les seves fronteres. I, finalment, no acabarem mai amb les guerres mentre hi hagi governs i persones que consideren la pau com un mal negoci, perquè arruïnaria les fàbriques d’armes del seus lobbys. Si ens ho mirem així, no és tan complicat assenyalar els vertaders dolents de la pel·lícula.
Reforca de pallanga! Com en deuen estar de contents els que construeixen i trafiquen armament, veient com s’han mig buidat els seus stoks, de camí els exercits cap a la zona calenta del mar Negre. Si el que costarà transportar vaixells de guerra, avions, tancs i el manteniment de la logística per tenir centenars de milers de soldats entretinguts fent maniobres i remoure espantalls per aquells verals tant com convingui per ensenyar bé les dents a l’adversari, es destinés a vacunar tota la població africana i asiàtica que no es pot pagar ni vacunes ni sanitaris per injectar-les, potser sí que li posaríem el peu al coll a la pandèmia. I si el que sobrés d’aquesta despesa inútil només per fer el milhomes, es lliurés a centres d’investigació, potser sí evitaríem que el dia de demà qualsevol altre pandèmia ens agafi en pilotes. M’estranya que polítics carregats de “màsters” i d’experiència no s’adonessin que en geopolítica hi ha fronteres vermelles que no es poden creuar, sense desvetllar represàlies. I que no és gaire intel·ligent atiar els sentiments esporuguits de pobles situats en territoris fronterers sensibles amb cants de sirena, per aconseguir no només neutralitzar-los pacíficament sinó per modificar activament les zones d’influència.
Francament, no va ser una bona idea que per consolidar una pau inestable i vulnerable, es festegés els ucraïnesos a divorciar-se de la influencia russa per anar-se'n al llit amb els atlantistes, quin únic objectiu inicial fou actuar com a força de dissuasió preventiva de cara a una presumpta intimidació soviètica. Ni tampoc ho seria intentar que Finlàndia o Suècia, que són un matalàs de contenció entre blocs” antagònics, es convertissin en escolans de l’Otan. Els “status quo” és el primer que haurien de respectar els pacifistes, seguint el savi consell de no tocar res d'allò que funciona; fer tot el possible per mantenir els status quo en termes civilitzats, és la millor contribució que es pot fer a la Pau en majúscules. Sobretot quan no es pot fer res per impedir altres tipus d’invasions més sofisticades i a vegades maquiavèl·liques que les físiques, a càrrec de les velles potències colonials de sempre o d’unes quantes d’emergents però amb un rei al cos, que dominen tots els secrets per envair a bastament a qui convingui, per la via econòmica o tecnològica. ¿Com va actuar EE.UU. quan els soviètics van provar de tensar la corda establint bases de coets a la Cuba comunista, en plena zona d'influència americana? Al final, com amb allò de Cuba, s’arribarà a un altre status quo de compromís, perquè cap dels galls de panses es pot permetre anar més lluny d’ensenyar paquet. Però l’ensurt, ja ningú ens el traurà del cos i la morterada de diners que haurà costat aquest aquelarre ja no ens els tornarà ningú mai més. Això sí, compteu que sense llum ni taquígrafs Espanya haurà de retocar el seu pressupost de Defensa per cobrir una despesa imprevista, i ho farà incrementant el dèficit públic o redistribuint les partides aprovades fa quatre dies. M’hi jugo un pèsol que endevinaria a qui ens tocarà pagar el pato. Davant aquest desgavell, costa mantenir la serenitat; però, no ens podem pas enfonsar anímicament. Si ho féssim, estaríem morts. Agafem-nos-ho doncs amb calma i, si per cas, per esbravar la mala sang fem-los a tota aquesta colla una bona botifarra
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada