Aprofitant que sembla que la variant Òmicron de la Covid-19 diuen que no mata tant - cosa que hauríem de discutir, si repassem bé les estadístiques ja que cada dia la dinyen per covid una mitjana de 22 contagiats majors de 80 anys -, encara que segueixi atropellant qui agafa desprevingut i deslloriga l’organització de moltes rutines domèstiques, a partir d’aquesta vesprada quedaran derogades la majoria de les restriccions que limitaven la vida social i la mobilitat de les persones. Només queda en vigor l’obligació de portar mascareta al carrer i d’anar de remenar l’esquelet a la discoteca; encara aquesta darrera prohibició sembla que té els dies comptats. Com cada vegada que s’han implementat, en el transcurs del desenvolupament més o menys accidentat de les diverses disposicions estratègiques amb que els polítics i els experts - em vull creure que tots de bona fe malgrat les constants i penoses contradiccions - ens han entretingut des del principi de la pandèmia, intentant que el virus s’estigués quiet a un racó i no emprenyés, també avui la discòrdia sobre quines són les millors mesures per enterrar definitivament el virus-hoste, ara que els més optimistes pronostiquen que s’està a punt de poder-li cantar el gori-gori, és decebedora i, en certa manera frustrant, ja que trobareu tantes opinions en pro, en contra o enfonsades en l’escepticisme, com naps, cols i xirivies podem trobar a la verduleria del barri.
Ja us ben asseguro que podríem organitzar una fira amb tot el repertori de barrets de tots colors, estils i tendències que exposen damunt dels seus respectius taulells d’opinions en oferta, per encastar-se’ls al cap els diversos capitostos i portaveus dels països del nostre entorn, dels diversos governs autonòmics en què està dividida administrativament Espanya, de les comunitats científiques, dels comitès d’experts, del col·lectiu de sanitaris i, naturalment, dels caps de carbassa que destaquen d’entre la ciutadania rasa perquè no es volen perdre el dret i l’oportunitat de dir-hi la seva en aquest mercat de Calaf. No deixa de ser curiós i sorprenent que, tenint a casa nostra una taxa de contagis si fa o no fa pitjor que abans de cap d’any, quan es va creure imprescindible que per a no fotre’ns la gran castanya es tenia de tancar amb pany i forrellat la vida social, amb el risc de desballestar la vida econòmica i trasbalsar greument la domèstica, ara es decideixi fer un brindis al sol i desafiar valents que el virus-hoste desbocat i mutat ens sorprengui demà passat, plantant-nos al mig del carrer espitregats i traguen pit, com si ja tinguéssim aquest hoste menjant pinso com un pardalet al palmell de la mà. Francament, qui els entengui a aquests dirigents que els compri!
Si depriment i incomprensible resulta per a la ciutadania que pateix indefensa els efectes de tantes tentines, mentides i mitges veritats, encara és més amoïnador que ens contagiem de la inseguretat que es palesa en la diversitat de criteris com veiem que gestiona cada comunitat autònoma qüestions tan delicades, com la manera de comportar-nos en temps de pandèmia. És tan ridícul aquest comportament caòtic dels polítics que en el transcurs de tota aquesta trista història, llevat de quan el govern central va agafar el toro per les banyes i va generalitzar les restriccions a tot el territori nacional via “estat d’alarma”, en quan les crítiques en alguns casos histèriques i desguitarrades van aconseguir la seva derogació, vàrem assistir a l’escenificació més lamentable de la dictadura del caos institucional, que suposava assumir un principi per alguns tan ximple i dubtosament democràti0c com el “tants de caps, tants barrets”. I si aquest panorama no fos prou esperpèntic i poc edificant, n’hi ha per llogar-hi cadires si comparem les estratègies que avui entraran en vigor amb les que els països veïns entomen el mateix problema: mentre Alemanya, França, Àustria o Itàlia, per citar els principals, mantenen o endureixen les restriccions que aquí acomiadarem aquesta nit, a d’altres com la Gran Bretanya dirigida pel cínic i descabellat pèl-roig que tenen al cap-damunt del govern, ens imiten i restitueixen “la llibertat” amb que s’omple la boca la extraterrestre presidenta de la comunitat madrilenya.
Enmig d’aquest autèntic galimaties, quan el ciutadà ras intenta asserenar-se i rebel·lar-se contra les marejades de perdiu dels polítics, consultant què hi diuen de tot plegat els anomenats “experts”, resulta que malgrat no sigui tan estrident i escandalós que també entre ells no tothom porti el mateix barret, algunes “diferències d’opinió” són tan eloqüents que, francament, no ajuden gaire a tranquil·litzar els que mirem a una banda i altra per saber a què atenir-nos. en detalls tan importants com les relacionades amb els ritmes de vacunació, les quarantenes, les restriccions i un llarg etcètera de detalls. Com que no pretenc caure en la pedanteria de donar consells a ningú, perquè malgrat tingui criteri no sóc cap expert, només us diré el que jo faré envistes del pa que s’hi dona. Per descomptat, mentre no se’m demostri amb dades i proves que entengui, continuaré anant molt en compte de mantenir aquelles mesures de prevenció que el més elemental sentit comú aconsellen – per descomptat, ús de la mascareta a tot drap i higiene de mans cada dos per tres – per a no contribuir a l’aparició d’una nova mutació d’un hoste recalcitrant que es resisteix a ser desnonat per decret. De fet, no obstant l’ús de la mascareta no sigui còmode en molts sentits – evidentment, si es ho miren des del punt de vista estètic, resulta un pal -, no sé si caldrà fer un estudi per determinar que gràcies a ella els darrers dos hiverns han disminuït significativament els refredats comuns. Tanmateix, no perdem de vista una veritat que, encara que enfastideixi reflexionar-hi no podem ignorar; almenys mentre no estenguem la vacunació als països més pobres, derogant les patents perquè la seva producció a gran escala sigui assequibles a tothom en no dependre dels afanys de lucre de les farmacèutiques, i per tant exterminant tota possibilitat de reservoris on l’hoste pugui reviscolar per tornar a pessigar indiscriminadament. Gaudim, doncs, de la llibertat “vigilada” que des de mitjanit estrenarem; però, convencem-nos que el millor guardià i controlador d'aquesta "nova normalitat" hem de ser nosaltres mateixos. Si aixequem el peu del fre massa de pressa, és molt possible que tinguem més d’un desengany.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada