ELS REIS AMB MASCARETA NO SÓN TAN MAGS

Si en fossin, de mags, s’haguessin presentat a cara descoberta perquè els mags en teoria guanyen i no han de tenir por ni a les pandèmies. Però, els reis no són mags, sinó persones de carn i ossos; que en el dia més important de l’any per a la mainada no els hi cauen els anells per encarnar per unes hores, un paper màgic que els permet compartir amb les criatures uns moments fantàstics, que són impagables, però considerant-se ben pagats veient en les mirades brillants del seu públic encaterinat, la més pura i tendra il·lusió. I no són mags perquè saben que no poden fer possible per art de màgia cap dels desitjos que els hi fan arribar els nens i les nenes de cada poble, mitjançant la màgica “carta als Reis”, que lliuren al patge reial dies abans, després de fer llargues estones de cua, agafats de la mà amb el pare o a la mare, o amb tots dos a l'hora. Perquè els pares, que ho saben prou bé que els reis ni són mags, ni portaran cap joguina als seus fills, no trairan mai el secret perquè són els primers en no voler-se perdre per res del món aquesta cerimònia anual de consagració de la santa innocència. I faran tots els possibles perquè “els Reis” portin el màxim de joguines que varen demanar els seus fills, cuidant-se rai de desfer l’encanteri. I és que la innocència quan més tard es perdi, millor per a una humanitat tan mancada de fe, d'optimisme i d'agafalls per mantenir l'esperança. Àdhuc si cal deixar-se engalipar per alguna criatura que en sap més de la missa del que vol fer veure, perquè en el fons ja ha aprés que mentre no es faci "el viu" se n’aprofitarà, en el millor sentit de la paraula, de la “generositat” infinita dels fantàstics Reis d’Orient.

Potser per aquesta raó, entre el públic que segueix la cavalcada n'hi ha sempre molts que, per desgracia, ja fa temps havien perdut de vista la innocència, trinxada en algun marge de la vida, els quals miren desfilar tota la escenificació del "misteri" amb ullets a vegades tant o més radiants que els dels seus propis fills. I és que encara que els personatges reials ni són mags, ni venen d’Orient i ni poden fer canviar radicalment les angoixes existencials que els hi fan arribar, si que per unes hores fan possible que tots ens emborratxem d'ingenuïtat, sense cap recança ni vergonya. Inclús quan hom va esperar els Reis sense fer d'espelma a cap criatura, perquè la nit de Reis és com si aquell infant que tots hem portat dintre alguna vegada, desaparegut de temps ençà, hagués retornat. I per molt que siguem conscients que els Reis no són mags, quan ses magestats arriben a cada poble i escolten amb posat de preocupació i d’interès la “carta als Reis” que els hi llegeixen les autoritats de torn que els hi donen la benvinguda, aprofitant l'avinentesa per arrapar-se com tothom a un clau ardent per si de cas, però sabent que aquells personatges tan mudats i solemnes no podran pas satisfer ni la més senzilla de les peticions. Però no se'ls hi tindrà pas en compte, ans al contrari. Quedarem molt agraïts que es solidaritzin simbòlicament amb les nostres peticions encara, repeteixo, que el que hem perdut la innocència tinguem clar que les “cartes als Reis” són paper mullat. Però molts d’aquests Reis de tramoia, quan es despullen de la pompa de la disfressa, segurament s'afegiran a fer pinya com a ciutadans rasos per fer possibles les reivindicacions populars que com a mags no poden atendre, de l’única manera que els desitjos que semblen impossibles es fan realitat: tothom empenyent en el mateix sentit, tots a una. Àdhuc una pandèmia es podria vèncer amb aquesta empenta; llàstima que estiguem lluny d’aconseguir tibar de la corda tots cap al mateix cantó, resignant-nos impotents a que cada terra faci sa guerra. Precisament aquesta mateixa nit de Reis ha quedat palès per enèsima vegada aquesta debilitat: mentre a unes cavalcades es varen abstenir de llençar caramels, a d'altres no. I encara que uns Reis obeien la consigna de portar mascareta,, d'altres en passaven. El problema és que tothom devia pensar que actuava la mar de bé.