POTSER JA N’HI HA PROU D’EMMARRANAR-SE EN UTOPIES ENLLOC D’ANAR PER FEINA

El govern diu que vol seguir “treballant” amb la CUP; però, alhora, aposta per “mantenir” la bona entesa amb els Comuns. Així ho afirma la consellera de la Presidència, Laura Vilagrà, en una entrevista on assegura que per part de l’executiu “no hi ha cap reserva” sobre aquesta qüestió. Doncs, francament, permeti’m, a mi no em sembla gens enraonat que a aquestes altures de la legislatura, encara s’estigui marejant la perdiu i no s’hagi entès d’una vegada per totes, que una cosa és especular i discutir la manera de “fer girar la truita” i una altra de molt diferent posar-se a governar. Perquè, a la meva manera de veure, mentre en aquest cony de país no hàgim aprés que una cosa és hissar la bandera dels ideals al balcó de casa i una altra de molt diferent administrar la cuina i encendre els fogons anem per mal camí. És a dir: una cosa és somiar truites i l’altra omplir els plats a taula cada dia perquè ningú de la família – ep!, ningú eh? – passi gana. I si ho voleu més clar i català, no me’n sé avenir que els polítics no s’hagin adonat d’una punyetera vegada que la majoria independentista del 52% no és suficient, ni aritmèticament ni democràtica, per fer girar la trui-ta. I que s’hi han d’esforçar una mica més per convèncer els que pensen diferent, en aquest sentit, de passar-se al seu bàndol la propera vegada que es consultin les urnes. I, sobretot, que la millor manera de fer proselitisme en favor de la seva causa, és demostrant que a part de fer volar coloms també saben governar bé i per a tothom.

Perdoneu que hi insisteixi en aquest, "per a tothom!". Perquè sigui qui sigui que vulgui guanyar-se el dret a prendre el pòndol de qualsevol país – en aquest cas parlem de Catalunya –, no pot fer-ho només pensant en les seves conveniències i dèries “oblidant-se” - no dic marginant ni menystenint, simplement no tenir-les en compte - les preferències i dèries dels que siguin d’un altre tarannà. I a hores d’ara, l’anomenada “majoria del 52%” ja hauria de tenir assumit que, com l’oli i l’aigua, les diferents “sensibilitats pràctiques i no pas utòpiques” que conviuen dintre aquest globus èpic, impossibiliten amb les seves intransigències partidistes una gestió de govern compartida i cohesionada, més enllà i segurament encara hi trobarien matisos, pel que es refereix a la llengua i al model polític. Les diferències polítiques entre els ex-convergents (haurà de passar més d’una generació per esborrar qualsevol vestigi dels seus orígens) i els republicans són exclusivament polítiques i, per desgràcia, també bastant embastardides per qüestions personals; en canvi, l’abisme que separa els cupaires i la resta dels integrants del paquet del 52%, són essencialment ideològiques, inclús en alguns casos “radicalment” ideològiques. I, per tant, pretendre “governar” el dia a dia del país, per molta bona voluntat que s’hi posi i fins i tot amb tanta èpica confitada amb que en un moment donat es vulgui untar la torrada, com diria un murri amic meu que sempre m’il·lumina quan no tinc les idees clares, és una utopia de l’alçada d’una casa de pagès, “més morta que els morts del cementiri”.

Al tanto, no pretenc pas repartir en aquesta pel·lícula el papers de bons i dolents, ni els de patriotes i botiflers; simplement intento posar els punts sobre les is, argumentat uns raonaments amb els quals penso, i no voldria pecar de petulant, molta gent si ho reflexiona bé podria estar-hi d’acord. Els anticapitalistes, en algu-nes de les estacions d’aquest llarg viatge cap a Itaca en companyia dels antisistema, no poden de cap de les maneres combregar plegats amb els que han mamat i creuen legítimament en doctrines econòmiques i socials tant diferents i oposades, com la llum i el dia. Per fer volar coloms o entretenir-se fent brindis al sol, passi; però, per governar un país ja són figues d’un altre paner. Com que escoltant veus carregades de raó i d’experiència no es va voler tocar de peus a terra quan es va engegar “el procés”, per la governabilitat del país la majoria guanyadora de les eleccions es va refiar de la complicitat de la minoria que havia quedat la darrera en la cursa electoral, qui sap si perquè s’entretingués, va ser possible que les entremaliadures d’aquesta canalla enviessin com si res a la paperera de la història, polítics carregats de moltes més raons i vots que ells; i es va permetre la bestiesa de declarar la independència, sense tenir assegurada la majoria al carrer i, sobretot, quan el més calent de la logística per triomfar en un envit tan important estava a l’aigüera. I, per acabar-ho d’adobar, menys enguany - que es va dir prou d’aquesta broma! - tots els pactes de govern varen anar-se’n en orris quan el soci en discòrdia boicotejava sistemàticament les credencials d’un govern democràtic, els pressupostos.

Per totes aquestes raons, a la meva manera de veure crec que la consellera repapieja quan insisteix en governar amb els socis de la investidura: perquè a més a més d’impossible, és un mal acudit. Això vol dir que la majoria pírrica del 52%, no serveix per res? No, és clar que no, serveix per mantenir les brases d’una il·lusió en espera que les circumstàncies siguin més consistents, democràticament parlant. I vol dir que els de la CUP són tòxics i mals catalans? I tant que no! Els de la CUP, mireu que us dic, en tota aquesta pel·lícula són els més honestos perquè no s’aparten del seu guió i no s’emmascaren darrera posats i gestos per fer-se simpàtics. Ells són com són i pareu de comptar. En canvi, els que no giren rodons són els que creuen que a la llarga domesticaran aquesta colla de rebecs i els faran passar per l’adreçador. Per favor, que es posin d’una vegada a governar per a tothom, i si per aconseguir-ho cal pactar puntualment amb representants d’altres sensibilitats polítiques, que no els caiguin els anyells per fer-ho, si d’aquesta manera poden encarrilar solucions per les preocupacions dels ciutadans. Avui mateix, si llegiu les portades dels diaris, resulta que es dona més importància als pronòstics electorals que no pas com el governs pensa resoldre els assumptes que de veritat interessen al poble que tan s’estimen. Què me’n digueu? Encara que a molts no us agradi la política, reflexionar-hi una mica no us farà mal.