UNA QÜESTIÓ DELICADA: HAURIA DE SER OBLIGATÒRIA LA VACUNA?

Mentre veiem que les restriccions a la mobilitat per aturar el contagi del Covid no acaben funcionant del tot i vivim enfilats si us plau per força en una autèntica muntanya russa de prohibicions i contradiccions, la vacunació massiva s’ha convertit en la gran resposta i la gran esperança per aconseguir la immunitat de ramat. Ara bé, els experts recomanen que no sigui obligatori vacunar-se perquè podria ser contraproduent, i Sanitat si avé a que no es forci ningú a arremangar-se el braç; però, adverteix que qui rebutgi la vacuna entrarà en un registre que es compartirà amb altres països europeus, malgrat no serà de domini públic. Compromís que ja m’agradarà de veure com es fa complir. De totes maneres, ¿podrien obligar -nos en un moment donat a vacunar-nos els governs, si es posessin farrucs? Tant en la declaració universal dels drets humans com en el document de constitució de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), es diu que s’ha de garantir el dret a la vida, a la integritat física i a la protecció de la salut i que competeix als poders públics tutelar aquestes garanties. ¿Això vol dir que els governs podrien arribar a decretar l’obligació de vacunar-se?

Pel que fa al nostre país, l’any 1980 es va modificar la llei de bases de la sanitat aprovada l’any 1944, la qual per raons obvies estava més que arnada, preveient que “les vacunes contra la verola, la diftèria i altres infeccions podran ser declarades obligatòries pel govern espanyol”. Aquest redactat inclouria la vacuna per la Covid? Entre els juristes i els metges no hi ha unanimitat, entre d’altres raons jurídiques, ètiques i sanitàries, perquè la llei, promulgada el 2002, sobre l’autonomia del pacient reconeixia que les persones poden acceptar o rebutjar determinades teràpies, sempre que aquest dret no posi en risc la salut pública. O sia, per explicar-ho planerament i en un llenguatge que tots puguem entendre, en aquesta qüestió xoquen dos drets: el de a la protecció la salut pública i el de preservar la intimitat i privacitat de l’autonomia dels individus. L’opinió majoritària entre els juristes podríem resumir-la dient que “abans d’obligar s’haurien d’escatir les conseqüències de no vacunar-se”, com per exemple: ¿què passa si persones de risc o que han d’estar necessàriament en contacte amb el públic perquè formen part d’aquest col·lectiu identificat com “serveis especials” decideix que no es vacuna?

Des del món sanitari s’insisteix que no seria el més apropiat fer obligatori vacunar-se, i aposten per assolir alts percentatges de vacunació pacíficament, per la convicció. Però aquest criteri, que subscriuen també eminents epidemiòlegs, no respon l’anterior pregunta perquè, com ja està començant a passar amb la contractació de personal en determinades empreses de serveis, no estar vacunat pot ser un desmèrit i, per tant, a la pràctica s’implantaria per la porta del darrera l'obligatorietat. Recordem que la mateixa Conselleria d’Educació s’havia plantejat d’establir l’obligació de tenir el carnet de vacunació actualitzat per poder tornar a les aules en qualsevol de les etapes escolars i que ara, discretament, aquesta “obligació” s’ha transformat en “recomanació desitjable”. És a dir: es recomana justificar la vacunació a l’hora de matricular els infants a educació infantil, però no és obligatori per escolaritzar-los, criteri que no coincideix amb que el propi conseller Bargalló i algunes Ampas van defensar inicialment. A la meva manera de veure, doncs, a la llarga i no només en l’àmbit de l’educació, la discriminació positiva en favor dels vacunats s’anirà imposant progressivament més o menys descaradament, en infinitat d’aspectes de la vida quotidiana justificant-ho “pel bé comú”.

Sóc conscient que sobre aquesta qüestió podríem debatre hores i hores perquè aquella col·lisió de drets de que us parlava a l’inici de la reflexió avala les opinions contradictòries, per tant amb limitaré a citar una de les Consideracions ètiques del Comitè de Bioètica de Catalunya sobre l’obligació de vacunar contra algunes malalties a la població de risc: “Els ciutadans que protegeixen la seva salut amb vacunes segures, eficaces i que contribueixen a la immunitat comunitària són solidaris amb aquells que no es vacunen, ja sigui perquè tenen contraindicacions mèdiques als ingredients dels vaccins o perquè voluntàriament decideixen no vacunar-se ells ni deixar-ho fer als seus fills. Aquesta solidaritat no és recíproca per part dels que no es vacunen. En el cas en què les vacunes estiguin contraindicades, òbviament la falta de reciprocitat directa no és injusta. En canvi, en el cas dels ciutadans que decideixin voluntàriament no vacunar-se es pot dir que aquests són clarament insolidaris. La salut és un afer públic, en el sentit que no és completament privat: la bona o la mala salut d’unes persones sovint afecta a la bona o mala salut de les altres, i el cas de les malalties infeccioses és paradigmàtic d’aquest fet. La immunitat no és només un assumpte personal, com si visquéssim aïllats: bona part de la immunitat individual depèn de la immunitat col·lectiva”. Em sap greu haver-vos posats deures aquest cap de set-mana, demanant-vos que hi reflexioneu una mica sobre tot plegat, perquè aquest és un tema molt delicat que segons com se’ns pot escapar de les mans i portar molta cua.