Els medicaments genèrics que es produeixen en territori indi representen quasi un 30% de la demanda mundial, sent els EE.UU. d’Amèrica el principal client (un 34% de l’oferta), seguits d’aprop per Europa amb un 15%. La raó que més s’acosta a la veritat per explicar que l’Índia sigui coneguda com “la farmàcia del món”, rau en el fet que el cost de la fabricació de medicaments a can Gandhi surti un 65% més barat que a Nord-Amèrica i la meitat menys que a qualsevol país de la vella Europa, inclosa l’antiga metròpoli. Ara bé, el “miracle indi” no en té gaire de prodigiós, més aviat amaga un drama de nassos: el de l'explotació de la mà d'obra i la contaminació dels rius i les aigües freàtiques del país com a conseqüència dels vessaments dels residus dels processos de fabricació. S’han fet unes quantes investigacions molt solvents que determinen que l’acumulació d’aquests residus químics en el medi ambient està relacionada amb la creixent resistència de les persones als antimicrobians, i es considera que la contaminació farmacèutica que genera l’Índia pot causar d’aquí al 2050, més de 10 milions de morts. La resistència als antibiòtics, per exemple, podria ser-ne una de les causes principals.
Ara bé, aquesta Índia de 1.400 milions d’habitants, que mostra al món imatges dantesques de gent ofegant-se pels carrers perquè els hospitals estan saturats, que emmalalteixen de covid a raó de tres-centes mil persones diàries i on la quota de morts supera amb escreix els tres mil cada dia, exporta medicaments, vacunes i productes bio-farmacèutics a més de 200 països i, per a major vergonya, una industria química tan sanejada i rendible com la de l’Índia està finançada amb capital dels inversors del primer món que avui s’escruixeixen patint per si es queden sense vaccins per immunitzar els seus ramats privilegiats. Tingueu present que per moltes imatges crues que ens passin per televisió, de la missa no n’expliquen ni la meitat, perquè si ho sabéssim tot potser si que ens esgarrifaríem de pensar com es vacunaran mil milions d’indis comptant només amb les deixalles que, com a mostra d’hipòcrita i cínica solidaritat, els hi envien precisament els que es lucren tot l’any de les seves exportacions farmacèutiques. La majoria de centres de producció dels productes químics més perillosos de la Bayer, per exemple – incloses certes pintures cancerígenes – els trobareu a l’Índia, com igualment passa amb una altra cara de l’explotació humana: els centres de producció dels tèxtils que comercialitzen les marques de moda de més ringo-rango d’occident.
Aquest és el món en què vivim i malgrat parlar-ne pugui semblar demagògic o populista, potser que si pensem de veritat en redreçar el rumb escarmentats per la pandèmia, potser en el nou contracte social del que tant es parla hi haurà d’haver un preàmbul – potser amb caràcter de mea culpa – destinat a confessar les vergonyes d’una globalització que mai ha estat pensada per acabar amb les desigualtats socials, econòmiques i mediambientals del planeta, sinó per accentuar el domini de les oligarquies que ho han manegat tot des de sempre, encara que fos canviant de careta se-gons les conveniències. M’agradaria saber perquè no es parla de la situació dels milions de refugiats escampats a les portes d’Europa, de com estan passant la pandèmia en les seves precàries tendes de campanya, els que en tenen. ¿Quina és la incidència del coronavirus en aquest campaments o és que la misèria absoluta els immunitza? ¿No ens preocupa quin és el cens de víctimes del covid als camps de refugiats? El mediterrani els darrers mesos s’ha convertit altra vegada en un cementiri de nàufrags, davant la indiferència general, qui sap si aplicant un dels mantres de la globalització: ulls que no veuen, cor que no sent.
Ja sé que avui potser us amargaré l’esmorzar, però és que d’aquest món que us parlo també és el nostre món i cal que ens en sentim responsables. Perquè si no fem el que sigui necessari per fer-hi una mica d’endreça, els panxacontents del primer món ho tenim bastant pelut i ens haurem d’acostumar a sobreviure fins que es pugui, empalmant una pandèmia darrera l'altra i suportant com puguem els efectes d’un canvi climàtic que ja no és cap utopia. El que cal és prendre’n consciència perquè si ens hi poséssim de veritat encara té remei; però. mentre pensem que la nostra prioritat és recuperar l’oci nocturn o les vacances de sempre no anem pas pel bon camí. El drama de l’Índia només reflecteix una part de les seqüeles de la cobdícia històrica dels colonitzadors del tercer món que amb l’excusa de civilitzar-lo no pretenien res més que amagar les seves vergonyes explotadores dels recursos naturals. A tots els porcs els arriba el seu sant Martí, es diu a pagès; potser als “porcs” del primer món ens ha arribat aquest sant Martí en forma de pandèmia. Pensem-hi, però no per encaparrar-nos-hi sinó per animar-nos a fer canviar de xip a la societat, fent tot el que estigui en les nostres mans per aconseguir-ho. Ens hi va la vida i el benestar de les properes generacions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada