Que no ens prenguin per gamarussos i ens vulguin fer veure a galet ni un dia més. Si després de quasi dos mesos d’enraonar no han sigut capaços d’entendre’s, només pot ésser per tres raons: o parlen idiomes diferents, o es fan el sord i el boig expressament, o són uns fastigosos farsants. I com que, més per vell que per savi, conec una mica, directament o per fonts de confiança, del peu que calcen els que es reparteixen els papers principals d’aquest sainet, que per entendre’ns anomenarem “de la investidura”. De que són uns engalipadors no en tinc cap dubte des de fa temps, el que no sé és perquè s’avenen a representar un paper d’estrassa com el que fan, sabent que la parròquia que els va votar - alguns tapant-se el nas, per dir-ho clar. aquell llunyà 14 de març -, els hi maleeixen els ossos i els engeguen mentalment a dida cada vegada que escolten com fan esforços per dir-la més grossa sobre les raons de no haver consumat el casori, ni que només fos per mantenir les conveniències.
Ara, si m’hagués de decantar per la causa més probable d’aquesta mala relació diria que la manca de sintonia personal entre els capatassos no ve d’un dia i que fa tant de temps que és congria que inclús massa figurants s’han contagiat d’una mala maror hipòcritament somorta de cara a la galeria però cada vegada més revenxinada i punyetera, des que els manobres d’ERC es varen cansar de portar les eines i de fer d’escolans d’amén dels convergents, i els hi feren el salt per acomboiar-se amb la branca maragalliana del socialisme-obrer espanyol i amb els psuqueros en liquidació, per bastir un tripartit que per dues vegades li va trencar el plat bonic i alguna cosa més a un tal senyor Mas, que s’estrenava com a delfí del pujolisme més ranci. I si des de llavors entre els antics socis ja no es dissimulaven les mirades de reüll i els retrets de desagraïts, els que durant vint-i-tres anys tingueren de conformar-se fent de masovers, primer l'Heribert Barrera des de la presidència simbòlica del Parlament, mentre els putos amos convergents ocupaven tot el Palau de la Generalitat, quan sentiren que el seu nou soci preferent, el senyor Maragall, va llençar a la cara del senyor Mas sense amagar la mà el cop de roc conegut com tres per cent, es lleparen els llambrots de satisfacció.
En resum, que entre convergents i republicans mai hi hagué el que s’entén per bon feeling i els cadells del cabdill nacionalista conservador Jordi Pujol no els venia massa de gust fer manetes amb els que es consideraven marmessors del llegat històric d’en Macià, d’en Companys i, en certa manera, de la bèstia negra del pujolisme, l’honorable Tarradellas. Per tant, no m’estranyaria gens que en la conversió d’en Mas a l’independentisme hi tingués a veure la indignació perquè els republicans reivindiquessin la patent independista titllant els convergents de “fotocopies”. Qui es conformarà amb una còpia, podent disposar de l’original? - era un dels eslògans electorals amb que els republicans tocaven el botet als convergents. I quan el senyor Mas va ser gitat a la paperera de la història per uns nous socis que, com que la masoveria de la Generalitat versus presidència Parlament ja estava compromesa amb els republicans i els convergents pretenien acontentar els cupaires amb un grapat de grana de la veça, no varen moure un dit per estalviar-li al capatàs Artur la vergonya de fer mutis d'escena per la porta del darrera.
I a partir d’aquest moment les topades, mocs i desavinences que han transcendit - n’hi ha hagut moltes altres que de tant en tant algú airejarà per liquidar alguna factura personal endarrerida -, algunes de tan revenxinades com no agrair la supremacista waterlooniana Laura en la seva presa de possessió de “la masoveria”, la tasca de l’anterior titular del premi de consolació, en Roger Torrent, o el “gripau” que varen fer empassar al republicà Aragonés, que es postulava per ser investit de president-president i no de president-vicari no prestant-li els vots necessaris. ¿Algú pensa que tot plegat és una qüestió de mal rotllo passatger, una mena de rebequeria de criatura malcriada que s’oblida amb quatre magarrufes i llagoteries i encara es pot reconduir d'aqui al dia 26? De cap manera, les ferides són profundes i encara que per salvar els mobles a darrera hora fessin veure que s’estimen, quan duraria un govern amb les arrels corcades?
Perquè per molt que en Lluis Llach avui es despengi angelicalment assegurant que aquell invent del Consell de la República no té cap intenció de marcar el pas al futur president de la Generalitat- ja li deixarien usar a Pere Aragonés “el despatx oficial” de Palau, perquè no profani la sagrada memòria de Puigdemont, el president legítim? -, els molts que ja no ens mamem el dit, no ens ho empassem pas després d’haver escoltat les manifestacions dels talibans més fonamentalistes del sobiranisme excloent. Com acabarà aquest sainet de la investidura? El més probable és que anant a unes noves eleccions o a bastir in extremis un govern de compromís perquè no sigui dit que no saben dialogar, que tindrà els dies comptats entre Nadal i sant Esteve. No sé què seria pitjor, francament. En tot cas, si es convoquen noves eleccions, estaria bé que a votar no hi anés ningú i que els diputats electes el 14-M tornessin els sous, dietes i complements que s’han embutxacat per no fotre ni brot de profit, des que varen prendre possessió. Que aquestes manifestacions no són pròpies d’un demòcrata? – sento que em replica el diputat Canadell, un centurió del nou mantra oficial en matèria d’entesa i diàleg. Per favor, la democràcia fa dies que se l’estan carregant, des de molt abans del mític 1 d’Octubre, els que s’entossudeixen en fer entrar els claus per la cabota!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada