Primer capítol: Els països fronterers amb el sud europeu han trobat el desllorigador perfecte per abaixar els fums a la poderosa UE: fer de tap de contenció de l’allau de refugiats i emigrants expulsats de l’Àfrica per les guerres, la persecució política i la misèria. Turquia i el Marroc, principalment, tenen a les seves mans la clau per dosificar els fluxos d’aquests pàries a ritme de degoteig o d’inundació. I la poderosa Europa, com que ja ha provat el pa que s’hi dona no fent la farina blana, s’estima més pagar el preu de la tranquil·litat de tenir les fronteres guardades per gendarmes d'altres països, i les allaus de refugiats emmagatzemades a lo bèstia en sengles campaments, que s’assemblen més a camps de concentració que a balnearis, i que si no es converteixen en autèntics inferns és gràcies a oenagés que fan el que poden i més perquè aquella pobra gent desesperada no renegui de tots els déus i tots els governs. I amb “mercaderia humana” que ningú vol ni regalada. amenacen la superba Europa que si no afluixa la mosca obriran les comportes i provocaran un psunami migratori que arruïnarà les seves glamuroses i pròsperes capitals occidentals.
Segon capítol: Una de les portes d’accés a Europa d’aquests fluxos migratoris que ningú desitja és el regne d’Espanya, que no obstant des de temps reculats té una relació d’amor i odi, bastant característica entre veïns malavinguts, amb el regne del Marroc. Amb el qual mai la corda s’ha trencat del tot malgrat les guerres colonials per l’explotació dels minerals, la disputa pels drets de pesca, la referència periòdica de la sobirania sobre Celta i Melilla o l’annexió “de facto” i a la brava de l’antic Sàhara, espanyol aprofitant que el general Franco estirava la pota. Abans la corda no petés, sempre s’han trobat solucions de darrera hora que, normalment, li han costat molt de pèl a la ingènua Espanya, mentre les diplomàcies d’ambdós països s’esgargamellen de tan assegurar que són dos enemics cordials, condemnats a entendre’s. El que passa és qui sempre mercadeja amb la no bel·ligerància és el regne del Marroc, que a l`hora de regatejar el preu no li han d’ensenyar res els gitanos. Un dels gripaus que es va haver d’empassar Espanya, si us plau per força, va ser no donar suport diplomàtic al referèndum per decidir la propietat de la franja del Sàhara espanyol que disputa al Marroc el Front Polisario. En tot aquest llarg contenciós territorial, Espanya ha interpretat a la perfecció el fastigós paper de don Tancredo.
Tercer capítol: Però vet-aquí que es va desvetllar la vena solidària i caritativa del govern espanyol, sota la influència de les germanes de la caritat podemites, i davant la sol·licitud del líder del Polisario – bèstia negra del monarca magrebí, no ho oblidem - de rebre atenció hospitalària en territori espanyol va el ministeri d’exteriors i “per causes humanitàries” hi accedeix. Això sí, com que s’olora que a can Marroc aquest “gest humanitari” no caurà massa bé, recorre a una tracamanya de criatura de parvulari i fa ingressar el beduí de polissó a l’hospital de Logronyo, amb nom de camuflatge. I com que la ministra n’està tan segura de la seva astúcia, per no fer enfadar els seus “amics” de Rabat, decideix no parla'ls-in “perquè total tampoc se n’assabentaran” aquells sòmines. Com si no n’estiguessin escarmentats que el monarca alauita hi té la mà trencada en l’art de la picaresca i l’ardit. No van trigar gaire els seus serveis d’intel·ligència a descobrir l’engalipada i, com a represàlia, van empènyer una allau de carn de canó que envaïssin Ceuta posant el govern espanyol a dos pams de la crisi migratòria més important de la dècada. I tot per posar-li banyes a un “amic” que no es pot fer emprenyar perquè no té escrúpols a tornar-s’hi amb cops baixos. A més a més, el ministre de l’interior sembla que ja va aconsellar a Sanchez i a la tarambana ministra d’exteriors que no comunicar el “gest humanitari” a can Marroc els podia rebotar al nas de mala manera, com així ha estat. I a sobre de gestió maldestre, els guàrdies civils enviats a reforçar la frontera, avui hem sabut que es queixen de que, com a premi per “defensar la pàtria”, el menjar que els donen per refer-se fa fàstic per poc i immenjable. ¿No us recorda això les protestes pels “menús” que servien als policies de la brigada del “a por ellos”, aquarterada en un creuer al port de Barcelona? No n'aprendran mai!
Moralina:
I ara, a part del fart de riure que es fan algunes cancelleries a la salut de
la poca traça diplomàtica dels espanyols, resulta que l’esbravada dels
marroquins ens ha deixat com a torna un nombre indeterminat de “menors no
acompanyats” esperant en naus improvisades que se’ls reparteixin les autonomies
nacionals per acollir-los en centres per a “menas”, algunes de les quals ja han
manifestat – Madrid, Andalusia i Catalunya, de moment – les seves reserves. A
la meva manera de veure, tenint en compte que cada vegada que hi ha alguna
crisi migratòria surten milers de manifestants als carrers defensant el “dret
d’acollir”, ¿no seria possible que enlloc d’internar aquestes criatures
desemparades en centres horrorosos es facilités que aquestes ànimes caritatives
tan favorables a l’acolliment els alberguessin a casa seva? A Catalunya, sembla
que ens en toquen d'aquesta remesa 15. ¿No trobaríem quinze famílies d’acollida
entre aquests manifestants que defensen obrir les portes de bat a bat a la
immigració? Si abolíssim els centres públics per l’acolliment en cases
particulars de voluntaris caritatius, segurament se’n beneficiarien totes les
parts implicades: els mena, perquè estarien més ben alimentats, socialitzats i
encarrilats per quan es poguessin emancipar; les famílies acollidores perquè es
realitzarien i, potser, inclús podrien rebre compensacions fiscals; i als
governs, perquè s’estalviarien un munt de recursos econòmics i de disgustos. Si
la voluntat dels partidaris de l’acolliment a tremuja era sincera i no eren uns
hipòcrites quan sortien a manifestar-se, la solució ja la tenim. I tots més ben
servits! Perdoneu, però a vegades per analitzar un problema en tota la seva
dimensió, s’han de posar les cartes sobre la taula, incloses les sarcàstiques,
perquè a vegades la ironia ajuda a veure-ho tot més clar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada