ALGUNS DIES NO M’EN PUC ESTAR DE FLIPAR PER UN TUB

Potser no sigui la manera més acadèmica d’expressar-ho, però és la que trobo més escaient per descriure la meva sensació d’estupefacció, en assabentar-me d’unes quantes, diguem-ne “anècdotes administratives” per ésser benvolents, que fan trontollar la meva fe incondicional fins ara en la gestió municipal a càrrec dels meus propis veïns. Sempre m’havia semblat que els ajuntaments, degut a la proximitat territorial i al principi de que “aquí tots ens coneixem” gestionaven millor les seves competències, que no pas les administracions de jerarquia i extensió superior que pel simple detall d’estar més allunyades territorialment, podien implicar-se amb menys coneixement de causa en els problemes quotidians d’una comunitat concreta.

Doncs resulta que no, que com en moltes altres particularitats de l’administració pública estic equivocat, i que en una matèria tan sensible i delicada com és, per exemple, la protecció civil dels ciutadans només un terç dels municipis catalans que estan obligats per llei a disposar d’un pla d’emergències, el tenen en regla. Segons tinc entès, dels 521 municipis de més de vint-mil habitants o que estan considerats com turístics - que són els que hi estan obligats a tenir planificades respostes puntuals a les emergències -, en prou feines 200 estan en disposició d’aprovar una inspecció elemental; la resta, o no s’ho han pres la molèstia de moure el cul de la cadira o el pla que algun dia tenien ja ha caducat, potser tip de fotre’s de fàstic als calaixos de la burocràcia.

Flipo, permeteu-me l’expressió perquè tothom m’entengui, puix a part que no disposar de pla d’emergència net i polit suposa una greu negligència, si és produeix algun sinistre natural o industrial, la capacitat de reacció preventiva i de coordinació dels efectius per neutralitzar-lo quedaria coixa i, per tant, el risc per la població és multiplicaria. Oimés considerant que per tramitar una declaració de zona catastròfica, el Consorci d’Assegurances exigeix com a qüestió prèvia a qualsevol ajut o indemnització, tenir operatiu el ditxós pla d’emergència. ¿Qui sap si per no tenir-lo endreçat, alguns municipis tiren milles quan els veïns els hi reclamen sol·licitar zona catastròfica? Em direu, potser, que no us empasseu que hi hagi una falta de responsabilitat tan flagrant per part de determinats governs municipals de Catalunya, encara que potser comprendríeu que alguns ajuntaments petits es facin els longuis per manca de recursos. Però el cas és que els que no aproven aquesta assignatura de la prevenció no són els ajuntaments de pa sucat amb oli sinó que, com denunciava fa poques setmanes una editorial de “La Vanguardia”, la Barcelona de la Colau i alguns altres ajuntaments que presumeixen d'eficàcia, no tenen en realitat els deures al dia tal com mana la llei de Protecció Civil.

I aquesta deixadesa em sona molt més greu un dia com avui, què un informe d’experts de l’OMS acaba de fer públiques unes conclusions que haurien de fer caure la cara de vergonya a la classe política d’arreu del món, en afirmar, sense mossegar-se la llengua, que la covid-19 s’hauria pogut evitar si els governs dels països més rics, influents i desenvolupats haguessin fet cas, molts mesos abans de la crisi, de les advertències de la comunitat científica per com prevenir una pandèmia mundial que s'olorava. Textualment, en aquest informe que no signen quatre palanganes que volen cridar l’atenció sinó científics molt respectables i solvents, es denuncia que: “les estanteries dels arxius de l’ONU i dels governs de les capitals més importants del món, estan plenes a vessar d’informes i conclusions fetes arrel de crisis sanitàries anteriors. Si se n’hagués fet cas, si els polítics haguessin escoltat baixant del seu pedestal, s’hauria evitat la catàstrofe actual”.

L’informe, sobretot, retreu que el fet que la reacció dels governs entre finals de desembre del 2019, quan es detectaren les primeres pneumònies atípiques a Xina, i el 30 de gener del 2020, quan l’OMS declarà l’alerta internacional de pandèmia, no va ser prou responsable i va agafar-los en calçotets tant pel que fa als equips de protecció més bàsics, com a tenir suficients equipaments i personal sanitari per encaixar la patacada. I d’aquesta inoperància dels governs en culpa directament les rivalitats geopolítiques i territorials de la manca de lideratge i de coordinació internacional de la crisi. Esperem que les denuncies que posa en relleu aquest informe, serveixin d’escarment de la classe política per prendre’ns en serio les advertències de la comunitat científica en qüestions tan sensibles com el canvi climàtic, el medi ambient i la prevenció de futures pandèmies, enlloc d’esterrecar-se per disputar-se engrunes de poder. Jo, francament, no sóc gaire optimista en aquest sentit, comprovant la desídia com es desenvolupen al costat de casa mateix uns simples plans d’emergència municipal. Qui no es capaç de prendre's en serio les petites obligacions, serà capaç de prendre decisions adequades en cas d'una catàstrofe?