DESPULLAR UN SANT PER VESTIR-NE UN ALTRE

Tots els canvis de govern comporten una gran moguda d’alts càrrecs, i com a conseqüència inevitable de la mudança dels titulars de les Conselleries s’obra un curiós ball, molt entretingut però que a vegades preferirien estalviar-se els pares carbassers dels partits, que s’han d'encarregar de supervisar la tria i distribució de cadires perquè cap “amic” es quedi amb el cul a l’aire, després del canvi de mobles. Generalment els que participen en aquest singular ball són el personal no funcionari de carrera que fa anys es belluga pels passadissos de les institucions, i que en temps de canvi ha d'estar a l’aguait d'ésser repescat per ocupar un nou destí potable ja que, francament, en aquestes mudances sembla que del que es tracta, en definitiva és de despullar un sant per vestir-ne un altre, que cap es quedi en pilotes i, si pot ser, que tot el tràfec quedi en família.

En aquesta remodelació de càrrecs de segona i tercera fila, a part de les persones de confiança i de lliure designació, a la diguem-ne “plantilla orgànica” que penja de cada Departament, aquesta vegada també s’han d’afegir a la llista d'espera de pretendents a assegurar-se un plat a taula fins a la propera reestructuració del govern, 109 càrrecs públics amb el permís de estada al poder caducat, ja que els parlamentaris haurien d’haver-los reemplaçat fa temps si ses senyories no haguessin fet vaga de braços caiguts les dues darreres legislatures. No era gandulitis sinó conseqüència del considerable xafarranxo polític al Parlament, que impossibilitava qualsevol iniciativa d’establir majories qualificades per resoldre el que no eren més que afers de tràmit; si no fos, esclar, que darrera de cada nomenament s’hi encobrien, malgrat es negui al·legant que és una punyetera mentida, molts d’interessos creats a vegades inconfessables i sempre vinculats a mantenir, fins i tot en aquests detalls secundaris, la correlació de forces i d’influències.

El cas és, doncs, que avui hi ha més d’un centenar de persones que “ocupen” interinament i de manera irregular un càrrec públic, per la senzilla raó que el seu mandat està més caducat que un iogurt comprat l’any passat. Sense comptar el Síndic de Greuges, que exerceix en funcions el càrrec des del 2019, i dels membres del consell de govern de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, que tenen la credencial caducada des del 2015, s’han de tenir en compte d'altres membres d’organismes com ara la Sindicatura de Comptes, el consell de l’Audiovisual de Catalunya o el Consell de Garanties Estatutàries, que ocupen una plaça de rellevància política amb els papers molls.

Tanmateix, estan pendents de constitució, per les mateixes raons de baix rendiment, una vintena de comissions de seguiment parlamentari, totes dotades de la corresponent paga per les molèsties, que han de supervisar la gestió del govern en matèries tan delicades com educació, sanitat, justícia i el control i vigilància de la tasca dels mitjans públics de comunicació, una de les qüestions que han despertat més controvèrsia i recel els darrers temps, acaparant cada dos per tres denuncies d’ingerència de l’executiu en mitjans com TV3 i Catalunya Ràdio, considerant els que les proposen que tant l’un com l’altre mitjà són “corretges de transmissió” de les idees independentistes del bloc que monopolitza el poder.

Com us venia dient, ja fa unes quantes legislatures, pràcticament des del 2015, que s'amunteguen al magatzem dels mals endreços càrrecs públics de designació parlamentària sense renovar, degut per descomptat a que la polarització ideològica de la Cambra en dos blocs impermeables, irreconciliables i mesells en les seves posicions ultramuntanes, enterbolien el clima propici a trobar el consens pràctic indispensable per arribar a acords, ja que en la majoria de casos aquests relleus requereixen majories qualificades; una missió impossible mentre no s’esbardelli la dinàmica d’enfrontaments entre partits, algunes vegades tant per motius ideològics com per desavinences personals. De moment, suposo que quan es proveeixen els càrrecs de lliure designació per part dels nous consellers, procuraran quedar bé amb els seus; com passa a tot arreu sense que ningú se n’escandalitzi ni en faci escarafalls massa sonors, perquè se suposa que és el que toca de fer i, en definitiva, tothom procura que "els seus" suquin el melindro.

De totes maneres, després d’observar la primera part de la representació d'investidura del president, tinc el mal pressentiment de que no s’atraparà gaire de pressa la feina endarrerida, perquè a tenor d'alguns gestos de poc entusiasme i certa fredor envers el discurs d’Aragonés per part de diputats de la seva pròpia majoria – els cupaires ostensiblement no varen picar de mans i algun juntista amb la cara pagava –, em varen fer mala astrugància i us dic de debò que voldria equivocar-me. Però si afegim aquests gestos que em varen cridar l’atenció, a les especulacions que s’han desvetllat arrel de la repentina retirada als “quarters d’hivern” d’un pes pesant com l’Elsa Artadi, alter ego del president Puigdemont, i que alguns juntistes no sembla que es barallin per compartir la taula de govern amb el president Aragonés, i que s’hi ho fan només serà per obligació, semblaria que l’ambient no està tan encalmat i esbargit de núvols com seria desitjable i ens volen fer creure de portes enfora. No obstant això, el que en surti de tot plegat ja es veurà; però, si voleu que us sigui franc, estigueu preparats per entomar qualsevol sorpresa que pugui entorpir el compromís de la investidura: posar-se a governar per a tothom, en coses pràctiques i tangibles, d’una punyetera vegada.