Em fa por que l’estatus quo que han embastat els del 52 per cent, no se’n vagi a can Pistraus per culpa d’ingerències externes, siguin des de Madrid o de Waterloo. Que deixin anar per feina al nou govern, tal com s’han compromès els seus manxaires que farien, perquè en tenen molta de feina endarrerida! Però em temo que els manobres de la maquinaria repressiva de l’Estat se les empescaran totes i més, per collar fort tots els presumptes sediciosos, desobedients i malbaratadors de diners públics que van empudegar, en un relat esquizofrènic i en bona part inflat, per justificar la persecució fins a l’últim cremallò de tots els relacionats amb la “conxorxa separatista” que anomenen amb desdeny: “el procés”.
Si els que maneguen l’Estat fossin intel·ligents, o simplement murris en el sentit que en Pla donava a aquest adjectiu, ara que el suflé sembla rebaixat mirarien de no burxar les ferides mig tancades, enlloc d’escaldufar els ànims per amorrar sense pietat tots els que varen jugar un paper, per petit que fos, en els fets perseguits d'aquell octubre de fa quatre anys. Potser ja seria hora, francament, que l’Estat assumís que tots els que els seus serveis d'informació i espionatge van fitxar i que encara estan pendents de que els tribunals els passin per la pedra, no pertanyen a cap quadrilla de delinqüents mafiosos, sinó que es tracta de ciutadans pacífics i lliures, que defensaven democràticament unes idees polítiques legítimes, encara que no fossin del gust de l’Estat: aconseguir que a través d’un referèndum el poble es pronunciés sobre el definitiu encaix polític de Catalunya amb l’Estat espanyol.
Perquè, dat i beneit, les cròniques el dia de demà resumiran en poques paraules aquells fets que, des de Madrid, es pinten terribles, imperdonables i esgarrifosos, com un intent de forçar unilateralment la resolució de l’històric “problema catalán”, segons l’ha entès des de fa anys i panys el jacobí Estat espanyol. En canvi, des de Catalunya s'assegura que el que va passar només es tractava de fer una consulta democràtica que per les bones no es deixava fer. Tant senzill com això. Però avui no ens referirem, perquè no toca i tothom ja en té interioritzades les circumstàncies i les conclusions, als errors estratègics comesos per cada banda. Uns van precipitar tirant pel dret quan el més calent estava a l'aigüera, inclòs el suport majoritari de la població. Els altres van reaccionar amb una desproporcionada repressió. En resum, de pixarades fora de test n’hi va haver a dojo i a totes dues bandes.
Tantes, que potser ja tocaria cloure ferides definitivament enlloc d’anar-les furgant amb sanya. Segons els constitucionalistes, inclosos els dos “pares” que resten vius, hi ha poques iniciatives polítiques que, pacíficament i democràticament expressades, no permetin a la Constitució emparar-les sota les seves amples faldilles, sempre que hi hagués voluntat d’interpretar-la amb altura de mires. Si els polítics més farrucs i mesells parlessin menys de pàtria i més de concòrdia, potser trobarien la manera de bastir una amnistia general que acabés amb aquesta guerra freda que condiciona, empobreix i crispa la vida política fins al punt de fer impossibles les taules de diàleg.
De la mateixa manera que blasmava dies enrere d’aquella fal·lera dels partits polítics per posar línies vermelles i vetos previs als intents d’enraonar-se entre ells de tot, sense temes tabú, mirant de trobar camins o dreceres per facilitar la vida dels ciutadans enlloc de complicar-se-la, avui reitero que és un gran error que l’Estat rebutgi de pla ni tan sols estudiar una mesura radical però possible d'oblit general, mitjançant una amnistia política generosa. I que abandoni la repressió sistemàtica de les llibertats i de les idees com a mètode per “pacificar” un país. Les properes setmanes, si ningú ho para, la Fiscalia a les ordres del gobierno anirà enterbolint les relacions entre Catalunya i Espanya amb el degoteig de constrenyiments judicials i econòmics per executar les “factures” pendents d’una rebel·lió que segurament mai s’hagués enfaristolat tant, si l’Estat no s’hagués tancat en banda deixant escanyar econòmicament i cultural a una societat catalana que si se l’hagués tractat com es mereixia la seva indiscutible important contribució a la riquesa i prosperitat espanyola, quantes misèries polítiques no ens haguéssim estalviat tots plegats!
Si l’Estat perd una vegada més l’oportunitat de fer les paus i curar les ferides amb pragmatisme i sentit comú, em temo que insistir en la tortura xina d’anar matant a pessigades els catalans rebecs, no farà res més que alimentar la seva resistència, i trinxarà el seny d’aquells que creuen que encara tot és possible si es dona una oportunitat al diàleg i si tothom s’asseu a una taula de negociació de bona fe, sobretot predisposats a desactivar les defenses numantines de posicions arnades i caduques, afluixant tot el que calgui per cada banda perquè la corda no es torni a trencar. De moment, em sembla un bon símptoma que Waterloo es mantingui en un silenci prudent sobre el pacte de govern. Ara espero que Madrid no surti amb algun ciri trencat dels seus, per aigualir-nos la festa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada