Tant de bo no li pugin els fums al cap al futbol femení i acabi contaminant-se dels vicis del futbol masculí. Del quasi anonimat d’anys enrere, les dones futbolistes han passat a ocupar les primeres planes de la popularitat, després de conquerir el premi de la Champions. Naturalment, estic parlant d’un fet històric protagonitzat per les futbolistes de can Barça, que contrasta i retrata l’escàs glamur fins fa quatre dies de la branca femenina del futbol a Espanya, en un context patriòtic i en certa manera patriarcal on la pràctica per dones de determinats esports, al igual que passava si es dedicaven a determinades professions i oficis, es considerava un despropòsit.
En altres països aquestes ruqueries ja estaven pràcticament superades i assimilades, de manera que ningú s’estranyava de que les dones fossin tan capaces i responsables com els homes a l’hora de la feina o competint a l'esport; però, aquí encara no s’havia acabat de pair aquesta gosadia i a l’establishment conservador i tradicional no li feia cap gràcia, li semblava impossible i quasi una heretgia que les dones es prenguessin tantes llibertats volent imitar els homes. De fet, el que emprenyava més a les mentalitats carques era que, a sobre, les dones destaquessin en aquestes activitats i, en alguns casos, posessin en evidència la reputació professional o esportiva dels homes. Però el fet és que de mica en mica els èxits dels equips femenins de futbol, de basquet i d’altres disciplines esportives, la majoria de les vegades a força de tossuderia i molt sacrifici, en alguns casos inclús gratant-se la butxaca per pagar equipaments o desplaçaments, van aconseguir la tutela per si de cas, normalment poc més que simbòlica i condescendent, de clubs que ja tenien equips masculins.
Tanmateix, a mesura que els èxits d’aquests equips d’esportistes genuïnament amateurs en els seus orígens, ja no passaven desapercebuts, sobretot en competir amb d’altres de l’estranger sense fer mal paper, es van començar veure simulacres de professionalització laigh que, evidentment, tenia com a prioritat trobar algun sponsor que ajudés a eixugar el pressupost de la secció sense perjudicar el club, però que a les jugadores no els hi suposava pas fer-s’hi un jornal una mica llaminer, al revés del que acostumava a passar amb les seccions masculines. Diguem que les dones s’apuntaven a jugar no ben bé per amor a l’art, però poc se’n faltava.
No cal entrar en detalls que farien enrojolar a més d’alguna entitat per llur gasivitat, però llevat de molt poques excepcions era evident que entre esportistes homes i dones hi havia, més que una escletxa salarial i de compensacions per productivitat competint, tot un abisme. I si un jugador de futbol, per exemple, podia aspirar a primes substancioses per classificar-se en campionats de ringo-rango, a les pobres dones se les feia contentes amb un mòbil de darrera generació o amb un trist “detallet” que un jugador home li hagués fotut pel cap a qui s'atrevís a donar-li, per considerar-ho una gilipollada.
A la meva manera de veure, doncs, aquesta relegació històrica a un nivell secundari dels equips femenins, com de comparses o de torna quan en el mateix club que els aixoplugava n’hi havia de masculins, o d’haver-se d’inscriure en federacions diferenciades, té els dies comptats perquè en fer-se famoses faran cua a la seva porta aspirants a representar-les i agències de publicitat disposa-des a explotar la seva popularitat, entre altres serveis a la carta amb que els temptaran una colla d’espavilats que viuen d’arrambar-se a l’ombra de personatges famosos, sigui en el ram de l’espectacle o de l’esport. El que em preocupa és si després de passar del quasi anonimat a la fama, repercutirà en el seu tarannà com a jugadores.
Fins ara, mereixien els elogis de l’afició i de la crítica per l’alegria i la desinvoltura com jugaven. Inclús es van escoltar aquesta setmana com es retreia als futbolistes del primer equip de can Barça, que no juguessin amb el nervi, companyerisme i empenta de les dones que acabaven de proclamar-se campiones d’Europa. Em preocupa si aquesta forma desinhibida i descarada manera de jugar “per divertir-se” i per la satisfacció de guanyar, quedarà afectada en negatiu el dia que tota la parafernàlia de servituds que envolten els jugadors professionals masculins, i acabarà per esborra’ls-hi el somrís de la boca.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada