Ho va sentenciar el genial Perich fa una tira d’anys. I com que era un paio que queia bé a una gran part de la gent d’idees endreçades d’aquest país, perquè malgrat els personatges dels seus acudits fossin una mica força torracollons i força irreverents amb els dogmes de tota mena, no es comportaven ni pensaven molt diferent de com s’haguessin volgut comportar i pensar els seus seguidors, si a la vida real hi hagués hagut la llibertat d’expressió que consentia i respectava el ninotaire als seus ninots. Uns ninots que a còpia d’insistir en ridiculitzar l’establishment amb aparents estirabots o boutades que despullaven els personatges reals de la vida quotidiana de les aparences de respetatibilitat i honorabilitat posant en relleu les seves contradiccions, misèries i poc senderi. I quan a un d’aquests ninots entranyables se li va acudir rebaixar els fums al concepte sagrat conegut com “experiència” la va clavar. Perquè amb la mitificació de l’experiència sovint passa una mica igual que amb les aparences, que ens hem cansat de comprovar que moltes vegades responen només a estereotips, posades en escena, referències o a frases fetes que no sempre van a missa. El Perich suposo que volia dir que tant de l’experiència com de les aparences només ens en podem refiar si ens en creiem la meitat de la ració, en el millor dels casos.
En realitat, el que ens molesta i ens descontrola no és que sovint les coses siguin quelcom o molt diferents de com ens semblaven o que ens havien volgut fer creure. Sinó que ens sap greu descobrir que a vegades no hem estat justos i ens ha traït la frivolitat per fer suposicions precipitades i temeràries respecte de persones i de coses que gairebé no coneixíem, jutjant-les des del nostre particular punt de vista i escandalitzant-nos de les palles que creiem descobrir o endevinar als seus ulls, sense adonar-nos poc ni molt de la biga que enterbolien els nostres. Tenim més que no pas ens pensem la feblesa humana de guiar-nos per allò que anomenem “deduccions lògiques” que ben sovint tenen més de lleuger i subtil, que no pas de lògic i fonamentat. L’equivocació resulta quasi sempre principalment del fet de no analitzar i separar prèviament el blat de la palla, per establir les causes que poden produir un mateix o semblant efecte decantant-nos per l’aparença, sobretot si coincideix amb com pensem i sentim nosaltres.
La pandèmia, per cert, ha estat una experiència que no hauríem de desaprofitar per corregir molts anàlisis i deduccions equivocades per culpa de jutjar només per unes simples aparences falòrnies que s’han fet evidents de cop i volta, canviant-nos d’ulleres. I com que costa el mateix que ser negatiu, valdria més que les experiències viscudes aquests dies de trasbals emocional ens les miréssim en positiu, prescindint de les aparences i dels interessos creats. Mentre escric a contrarellotge la reflexió d’avui per penjar-la a temps, em venen a la memòria dues estrofes de la cançó que vaig escoltar a un parell de xicotes voluntàries d’alguna associació d’amics de la gent gran, un dia que cantaven una espècie de serenata a les portes d’una residència d’avis, de no sé quin poble: “si no estàs amb qui t’agradaria, estima qui està amb tu”. Em va semblar un desig tan bonic, en qualsevol circumstància de la vida, que m’ha semblat deixar-vos-el com a penyora del món millor que voldríem, si deixem de banda com a dogmes tant les aparences com les experiències. Si no ens volem equivocar cal fer servir el garbell per separar el blat de la palla.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada