Ahir, impensadament, vaig entretenir-me amb una feina manual que des que era petit - mireu si us parlo de temps reculats! – no havia practicat: pelar o esclofollar faves. Tanmateix, feia anys que a casa no s’havien comprat faves tendres, enlloc d'emprar les congelades que ja venen còmodament pelades, netes i a punt de tirar a l’olla, estalviant-te tota la feinada de separar la fava de la tavella. Però ahir, vés a saber per quin antull, a la dona li va fer gràcia firar-se unes faves que la verdulera li va assegurar que la pagesa que els hi porta el gènere les havia collit el dia abans. I a mitja tarda, després de fer la becaina reglamentària de havent dinat es va posar a esclovellar-les a la taula de la cuina, mentre escoltava el programa de la rac-1 per distreure’s. Però eren unes faves tan tendres i delicades, quasi de miniatura, que en realitat s’havien de coure amb tavella inclosa si no fos que a nosaltres ens agraden despullades, que vaig pensar que a aquell ritme, com que en tindria per estona per acabar, se’m va acudir de donar-li un cop de mà perquè poguéssim sortir a passejar aprofitant que el sol ens hi convidava fent-nos ullades entre els núvols, cada vegada més temptadores.
Tampoc sé perquè se’m va acudir de posar-me a ajudar-la, i encara menys d'explicar ara aquella bajanada, enlloc d’escriure la reflexió que pertoca cada matí. Suposo que degut a que les faves eren tan aparentment raquítiques en ser fruit d'un part prematur, i que feien tan poca llevada que per omplir una cassoleta per cuinar-ne una menjada una mica complerta, ja que nosaltres som d’aquells que normalment dinem plat únic, calia prendre-s’ho amb paciència. I per altra banda, tot s’ha de dir, també tenia el dia espès per reflexionar amb serenitat després del disgust que em va donar el Barça la vigília i per tot aquest embolic de la batussa política que ens abocarà a passar per enèsima vegada per les urnes, total perquè tenim una classe política capada. Alguns jugadors del Barça també en semblen de capats, però els polítics els guanyen de carrer. Au va, tornem a les faves que són de més bon pair que la pilota i la política. Doncs, el què us deia: em vaig asseure al costat de la dona disposat a compartir “manualitats” una estona i, francament, he de confessar que sigui perquè estava desentrenat o perquè no hi tenia gaire traça, cada vegada que jo n’esclofollava una ella ja n'havia desentavellat tres. O sigui que em va guanyar de golejada.
Però, em va fer gràcia de fer-ho i fins i tot us confesso que no tinc la sensació d’haver perdut el temps ocupant-lo en aquella manualitat inesperada; com a mínim, a banda del plat de faves a la catalana que avui em cruspiré, he resolt sense trencar-me gaire la closca el tràmit de la reflexió d’avui. Tanmateix, reconec que mentre posava el cinc sentits a la tasca de partera de faves en que m’havia embolicat, no podia impedir que la memòria em reculés a temps enrere, quan sovint en tornar d’escola la mare després de donar-me berenar em festejava perquè l’ajudés en manualitats domèstiques semblants, com “triar” cigrons o mongetes, pelar patates o esclofollar pèsols i faves. Estic parlant d’una època que aquestes escenes domèstiques es repetien amb tota naturalitat i a totes les llars, perquè el menjar no el trobaves obrint el frigorífic com ara, que desembolicant la bossa de llegums ja vas que xutes (quina mania avui de recórrer al vocabulari futboler, deu ser la ressaca del desastre culer).
En fi, que no dono per perduda l’estona que vaig passar esclofollant faves, sobretot quan es tracta de manualitats tan gratificants, gastronòmicament parlant. Estic convençut que el plat de faves que escuraré avui seran molt més suculentes que les més ben congelades; en tot cas, les d’avui seran com unes velles amigues que vaig ajudar a sortir de la clofolla amb les meves pròpies mans. Ja sé que tot plegat pot semblar una cursileria o una bajanada, però us prometo que pelar faves té el seu “encant”. I mentre les mans treballen, el caparró pot pensar. Mireu que us dic, em sembla que la reflexió que us proposaré demà potser la vaig embastar i rumiar pelant faves. I és que en temps de tribulacions com els d’ara, qualsevol “manualitat” que ens relaxi i no ens destorbi de pensar o ens permeti fer barrila intranscendent, no té preu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada