No sóc fan de Harry Potter, però fullejant una de les seves aventures, concretament la “Cambra secreta”, vaig topar-me amb una frase escrita per la senyora Rowling, d’aquelles que en llegir-les et deixen parat i que jo solo apuntar-les en llibreta de cites, per si de cas un dia com avui em fan servei i els hi puc treure suc: “a una persona la retraten millor les seves decisions que no pas les seves destreses”. I és cert, perquè cada vegada més es bada la boca o es prenen decisions quasi inconscientment, a tall d'arrancar naps, malgrat algunes paraules o decisions poden arribar a ésser importants fins al punt de canviar-nos el curs de la vida, fent-la feliç o desgraciada.
El problema és que massa sovint el resultat de les paraules que diem o de les decisions que prenem no és nota d’immediat, sinó que poden passar hores, dies o mesos abans no ens trobem amb les conseqüències de córrer massa; per tant, seria interessant que no ens precipitéssim a donar opinions ni a prendre decisions sense abans haver-hi rumiat una bona estona o, com diuen els entenimentats, fins després de comptar fins a cent, que és un consell que també val quan es tracta de replicar d'una rampellada les opinions que no ens satisfan, deixant-nos arrossegar per la indignació o la vanitat. Sempre que no deixem transcórrer un temps prudencial per pensar el què anem a dir o a fer, correm el risc de cagar-la, dient quelcom del que ens n’acabarem penedint o prenen decisions que no tocaven. Ja que fer allò que els instints ens demanen en un moment donat, no sempre és el més convenient.
Reflexionar abans de parlar o decidir fa guanyar temps de cara a ser objectius. Sempre que hom replica a correcuita, o fa declaracions refiant-se de l’espontaneïtat, o es prenen decisions quan s’està nerviós, alterat o sota pressió, té tots els números de ficar-se de peus a la galleda o, inclús, d’embastar un bon embolic, que pot acabar en conflicte. Les persones que s’ho pensen dues vegades abans de moure fitxa, en canvi, controlen les emocions i no obren la boca amb lleugeresa ni actuen amb presses. I si aquesta sana costum és recomanable aplicar-la en la vida familiar i professional, afigureu-vos com n'és d'indispensable quan hom ocupa un càrrec públic i ha de mesurar tant el què diu com el què fa, perquè deixar-se portar per la immediatesa del “sicut raja” pot acabar molt malament i, sobretot, perjudicar a persones que no en tenen cap culpa d'esvalotaments d'aquesta mena.
Per aquesta raó, a la meva manera de veure, hauríem de reservar uns minuts cada dia per analitzar des de la tranquil·litat i la soledat les nostres emocions, i així aturar el ritme frenètic i competitiu amb que la societat ens esclavitza i prostitueix en benefici dels seus interessos, no de la nostra felicitat i benestar, sinó de la puta productivitat en tots els sentits de la paraula. Les escoles de negocis varen posar de moda fa temps el concepte “intel·ligència emocional”, entesa com una disciplina destinada a desenvolupar l’autocontrol de les emocions, puix aprendre a dominar els impulsos és essencial no només per gambar-se-les per la vida a tall de triomfadors, sinó sobretot per aconseguir un grau de benestar i d’equilibri interior que faci suportable la convivència i la supervivència en un món agressiu, cantellut i ple de paranys, a vegades parats amb traïdoria simplement per provocar sortides de polleguera o decisions arrauxades.
Benestar anímic que, en definitiva, podríem definir com “sentir-se bé” tant després d’expressar una opinió o una idea, com de prendre decisions delicades; per tant, buscar aquest tipus de benestar hauria d’esdevenir una rutina que servís de vacuna contra la bogeria que ens envolta i que ens desestabilitza. I si totes les persones en general no hauríem de descuidar mai d’allò que dèiem abans de comptar fins a deu o cent abans de parlar o decidir, ja no diguem en el cas dels que viuen de la política o tenen una res-possibilitat pública. En Churchill, que en sabia un pou d’aquestes misèries, en les seves memòries reconegué el greu que li sabia cada vegada que s’havia hagut de menjar paraules pronunciades a la babalà, i tanmateix de més de quatre decisions poc rumiades. Pregunto: ¿quants dels polítics catalans emmerdats en l'atzucac de la investidura del govern, no se'n penedeixen d'haver-se precipitat posant "línies vermelles" a tot drap? I si no ho fan, és perquè encara són més burros del què em pensava. En el fons, reflexionar no és més que un acte d’humilitat: com que ningú és infal·lible, val més no precipitar-se a “dir” o a “manar”. Sempre quatre ulls veuen més que dos i si ens ho volem fer sols, potser abans de tirar endavant segons quines decisions, convindria consultar-les amb el coixí. De reflexionar massa, que se sàpiga, ningú s’ha mort i, en canvi, imprimeix caràcter i és penyora de solvència en tots els moments de la vida; d'una vida que no és tan llarga com per marrar-la a cada pas per no pensar un mica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada