RERAFONS DEL CONAT DE SUPRESSIÓ DE LA DECLARACIÓ DE RENDA CONJUNTA

Els que s’estranyen que el neoliberalisme no caigui bé entre els col·lectius més vulnerables de la societat, potser començarien a entendre de què va aquesta antipatia si tinguessin temps per adonar-se que el pato o la factura de la majoria de les idees que defensen els neoliberals, d’una manera o d’una altra acaben pagant-los una classe mitjana en perill d’extinció i els poca-roba de sempre. És a dir, en quan toquen a rebato fiscal els que llepen fort no són aquells que tenen molt més del que necessiten per viure còmodament i sense angúnies, sinó aquells que van escopetejats per arribar a fi de mes i perquè no falti el més imprescindible a la seva família per viure simplement amb dignitat. Per exemple, trobo fastigós i m’enrabia que abans de suprimir les indulgències que afavoreixen les societats i els grans tenedors de patrimoni amb un reguitzell de tracamanyes o de martingales per pagar una porqueria, la doctrina neoliberal prefereixi “retocar” impostos indirectes no progressius, i per tant injustos perquè graven per un igual les persones que guanyen molt i els pelacanyes que no tenen on caure morts, com per exemple passa amb l’IVA o els tributs lineals.

Abans que els que van forts d'armilla acabin pagant proporcionalment més que els que van justos, àdhuc el neoliberalisme més il·lustrat i paternalista sempre tendeix a trobar la manera de recaptar a base de retallar quotes de benestar, sigui congelant les pensions amb total menysteniment per la pèrdua del poder adquisitiu dels seus beneficiaris; posant entrebancs, al·legant que els pressupostos no donen per fer miracles, a l’aprovació de prestacions o ajudes concretes, en capítols tan sensibles com la sanitat, l’educació o la vivenda. I si hom es despista una mica, acaben carregant tributs arbitraris i sovint abusius a les factures de consums essencials com l’aigua, el gas o l’electricitat. Per aquesta raó, aquesta declaració d’intencions sobre la continuïtat de la declaració conjunta d’IRPF, “colada” mig d’amagatotis en la lletra petita del Pla de Recuperació enviat pel govern a l’UE, si es consumés suposaria un retrocés en el tractament fiscal de l’IRPF que fora una severa clatellada per a dos milions i escaig de matrimonis, quan un dels dos conjugues no percep ingressos suficients per fer una declaració en solitari.

En haver transcendit gràcies als perdiguers de “males intencions” dels projectes de lleis, el govern s’ha afanyat a tirar pilotes fora; però com ha quedat tan descol·locat s’ha embolicat amb una excusa sense cap ni centeners, com és que la supressió de la declaració conjunta estimularia l’interès de les dones per posar-se a treballar, ja que “el benefici fiscal d’acollir-se els matrimonis a la declaració conjunta desmotiva la participació de les dones en la vida laboral”. Quina bajanada!

Amb aquest estirabot, però, el govern ha volgut encobrir que allò que pretenia en realitat era que, si passava desapercebuda la seva intenció oculta, “collaria” una mica més les rendes baixes evitant que els matrimonis poguessin aplicar-se determinades desgravacions més que justificades en el moment que es van implantar per rescabalar mestresses de casa de sacrificaven la vida laboral per dedicar-se a pujar els fills o cuidar-se dels avis. O sigui, que una vegada més es pretenia esprémer el suc del dèbil mentre el poderós disposa de dotzenes d’agafalls més o menys “catòlics” per pagar el mínim possible d’impostos. I que aquesta marranada la proposés un govern d'esquerres encara fot més fàstic.

Les grans corporacions arreu del món tenen uns departament d’enginyeria fiscal societària que permeten, com va denunciar sarcàsticament el multimilionari Warren Buffet, posant-se el mateix com exemple, la indecència que ell pagués proporcionalment menys impostos que la seva cuinera. Tanmateix, em fa gràcia avui escoltar la mítica Ayuso i a tota la seva colla de neoliberals aduladors, emparats en la bandera d’una llibertat “sui generis”, vantar-se que no apujaran impostos als madrilenys. ¿Com pensen, doncs, aquests insensats escalfabraguetes pagar la tremenda factura de la pandèmia i de la crisi econòmica que ha portat a la fallida l’estat del benestar, si no és omplint la caixa?

Perquè per molt neoliberal que hom sigui, per equilibrar els pressupostos només hi ha dos sistemes: o ingressar més o gastar menys. I de moment, els governs neoliberals farcits d’experts amb tres o quatre màsters opten per retallar despesa enlloc de gratar-se la imaginació per recaptar recursos, que és la fórmula maleïda i perversa de cronificar les desigualtats i les bosses de misèria. I el més sorprenent de tot plegat és que a aquest neoliberalisme de dretes a Madrid i a moltes altres bandes el votin gent d’esquerra, inclús bastants d’aquells que en temps reculats es definíem com a proletaris. És el món a l’inrevés!