Follow by Email

dilluns, 3 de maig de 2021

LES MEVES FIRES I FESTES DE LA SANTA CREU, DE FIGUERES

Quants records em desperta la Fira de la Santa Creu que avui celebren els de Figueres! Durant la meva joventut no n’hi havia cap de Fira que s’hi assemblés en imaginació i efervescència cultural; esclar que no havia voltat gaire per comparar i l’única referència de categoria que podia establir era amb les fires de sant Narcís de Girona, que si voleu que us digui la veritat no hi tocaven pas vores amb les de la capital de l’Empordà. Després, en anar a viure a Manresa, em vaig acostumar a la Festa Major de la capital del Bages, que era molt més tocada i posada i carrinclona que la d’allà on venia. I no és que trobés a faltar el sarau de la tramuntana, també enyorava l’espontaneïtat i la manca d’encarcarament. En aquest sentit, la Festa Major de Manresa podia anar de bracet amb la Girona; la Fira de Santa Creu de llavors podríem dir que n’era una mena de versió laica i més esbojarrada del concepte de festa popular, potser empeltada de la modernitat que es traspuava a quatre passes de la frontera amb França.

Potser els que sou d’allà recordareu encara algunes de les característiques singulars d’aquelles Fires de la Santa Creu dels anys seixanta: el “programa oficial de la Fira” que editava, com si fos un recull literari, el Club Ciclista Empordanès. Aquesta entitat la presidia en Marti Carreras, avui una de les patums més respectades per l'empenta a la Formació Cultural de la gent gran, tenia el coratge d’organitzar entre d’altres curses d’un dia, una Volta Ciclista a l’Empordà per etapes i un Gran Premi Internacional de les Fires i Festes de la Santa Creu, que eren una proesa esportiva en aquella època. Doncs, vet-aquí que del Club, del qual jo n’era el vocal de Propaganda, per la fira editàvem “en català”, com us anava dient, un programa d’actes que, a part d’anuncis per finançar l’entitat, era un recull de literatura contemporània empordanesa en el qual vam aconseguir els tres o quatre anys que vaig coordinar-ho que hi col·laboressin amb treballs originals poetes i escriptors tan coneguts com Carles Fages de Climent, Cinto Bosch, Carme Guasch (la mare de Silvia Soler i de Toni Soler, de “Polònia”), Salvador Minobis, Joan Sutrà, Pere Teixidor Elias, Vicenç Burgas, Pilar Nierga (la poetessa carnissera), les germanes Montserrat i Àngels Vayreda, en Josep Pla, la Catarina Albert (Víctor Català) i mossèn Manel Pont (poeta i director de radio Figueres, una de les primeres emissores de la cadena Cope de Catalunya). Estem parlant dels anys 64, 65 i 66, fa més de mig segle.

Tanmateix, coincidint amb una d’aquelles Fires i Festes de Santa Creu es va inaugurar a la plaça Triangular, en un solar que pertanyia a la “Societat Coral Erato”, una Sala de Festes anomenada “Don Quijote”, que gestionaven a mitges el Gremi d’Hoteleria (els senyors Masquef i Crumols n’eren els més entusiastes dinamitzadors) i la pròpia societat Coral, de la qual per cert en aquelles dates jo n’era el secretari. El Gremi feia servir el local com a sala de festes de cara al turisme i la societat coral se’l reservava pels balls dominicals dels seus socis. Aprofitant que disposàvem d’aquell marc tan singular ens vam proposar d’organitzar un festival de cançó catalana de la província de Girona, que va tenir cert èxit sota la tutela de Narcís-Jordí Aragó i una joveníssima Isabel Clara-Simó, que llavors col·laborava amb el periodista Xavier Dalfó, que editava la revista mensual Canigó. Per cert, jo també hi escrivia alguna cosa en aquella publicació i en aquest sentit recordo que pels vols d'una Fira de Santa Creu, junt amb el llavors redactor en cap Xavier Domènech vàrem anar a Tossa per cobrir l’ampliació o inauguració del museu de la vila marinera. L’anècdota és que hi vàrem anar a cavall d’una Vespa, jo de paquet, a les sis de la tarda i passant per la Pujada Roja de Girona, que era el camí més curt. Quan vàrem tornar, tocades les nou de la nit recordo que vam arreplegar una d’aquelles tamborinades de primavera que no ens va deixar tranquils fins arribar a Vilatenim, quan ja anàvem xops com pops i jo una mica acollonit.

Quins records, marededéu, els que acabo de descabdellar pensant amb les Fires i Festes de la Santa Creu. Ara que hi penso dels meus darrers anys a Figueres, abans de marxar per casar-me a Manresa, només en tinc bons records i, també, perquè no dir-ho, una mica estrafolaris: després de treballar les vuit hores a Can Fita per guanyar-me les garrofes, feia de locutor de continuïtat a la radio i escrivia una crònica diària amb les notícies de Figueres que es publicaven al diari “Los Sitios”, de Girona, a on feia arribar els originals a través del maquinista del tren ja que la redacció del diari estava a tocar de l’estació de Girona; era directiu d’un club ciclista, i no he sabut anar mai en bicicleta; era directiu del “Foment de la Sardana”, i no n’he ballat mai cap; era secretari de “L’Erato” i només he cantat, desafinant, a la dutxa... Quin cas!

Prou! Avui tenia el cap gandul per reflexionar i els dits, abusant de la meva confiança, han jugat amb el teclat per escriure una colla de xafarderies que no tocaven; però, tenint en compte com està el pati, potser que ho deixem estar i aprofitem aquestes remembrances curioses per fer campana de reflexionar per un dia. Ara bé, abans de tancar caixa, permeteu-me que desitgi als figuerencs una bona festa major amb uns versets de la inoblidable Carme Guasch, que va escriure expressament per aquell programa de fires de l’any 1965, del que us he parlat: “ Ha nascut un nou dia ran mateix de la platja / on retorna l’onada del seu etern viat-ge; al mig d’un cel de vidre triomfa un sol de foc / i l’hora trencadissa s’esmuny a poc a poc. / Res anticipa l’aire, cap miracle anuncia / que s’han obert les roses de maig en un sol dia, / que, lluny de sorra i algues, al bell mig la plana / Santa Creu repunteja la primera sardana... / 

Cap comentari:

Publica un comentari