L’actor gironí David Verdaguer, conductor del programa “Tabús” que emet TV3, ha desensopit la carrincloneria de molts espectadors fent veure que es pot fer gresca de qüestions delicades, d'aquelles que està mal vist de fer-hi barrila, com ara per exemple fer-la petar sobre la presumpta mala sort dels que estan en capella de dinyar-la d’un dia per altre. Ell ho té molt clar, però, quan assegura que no només s’ha de poder fer conya de tot, sinó que moltes vegades és indispensable passar dels tabús per prendre’s la vida amb humor. I em va molt bé de referir-m’hi a aquesta iniciativa periodística en certa manera transgressora d’en Verdaguer, precisament avui que en teoria estic empipat com una mona amb una llei de classe política – classe política, entesa com aquella que ja no li troba sentit a portar un lliri a la mà i prefereix tenir un plat de llenties segur, encara que sigui escaldufat –, que una vegada aposentada al poder no té cap escrúpol per posar les banyes a la seva parròquia electoral i anar-se’n al llit amb el primer capsigrany que passa, malgrat sigui traint els seus vots de fidelitat i ètica més sagrats.
En el cas de “Tabús”, la gràcia rau en que són els mateixos protagonistes de situacions que, des del convencionalisme social més xaró es consideraria que no són “de bona educació” treure-les en una conversa i menys en una televisió, els que ni es traumatitzen ni en fan un castell de fins a cert punt tafanejar les seves singulars experiències. Tot el contrari, mentre descabdellen els seus sentiments, emocions i sensacions sembla com que si se’n volguessin fotre de la cara que posaran els espectadors en comprovar com són capaços de contar en primera persona inclús intimitats, amb una naturalitat descarada i àdhuc provocadora.
Probablement perquè no som tan empàtics com ens pensem, no acabem d’entendre que només qui experimenta en pròpia pell els infinits ròssecs d’una malaltia, la estremidora sensació d’impotència davant una discapacitat sobrevinguda o la consumpció anímica per la pèrdua d’una persona molt estimada, pot entendre el què es pateix quan es passa per un d’aquests tràngols. Precisament, em penso que “Tabús” ens ensenya que en determinades circumstàncies excepcionals no hi ha ningú que de debò vulgui passar-s’ho sol, sinó que desitja compartir les seves pors i fluixeses amb d’altres que passin per les mateixes experiències.
El que ocorre és que la majoria de vegades no gosa compartir per vergonya. Per aquesta raó, la idea d’en Verdaguer de posar els mitjans per “airejar” davant una audiència garratibada per la novetat, vivències humanes molt singulars com si es tractessin de la cosa més normal del món malgrat siguin temes “tabús”, certament ajuden a ventilar moltes golfes emboirades. I si aquest aireig dels "terrats" es fa amb un toc d’humor, millor; però ens equivocaríem si al programa del què us parlo l’encaselléssim com un “programa d’humor” només perquè qui el condueix fa una mica el pallasso. És bo per les cabòries i les migranyes que ja que les impressions de les coses depenen de les ulleres amb que es miren - i mira quin llamp d'ulleres les d'en Verdaguer!- les coses quotidianes de la vida, inclús les més enrevessades i feixugues, ens les mirem amb les ulleres de la picardia, de la murrieria i, segons com, de l’indiferentisme, encara que no siguin coses divertides. I potser us preguntareu, per què estic donant-vos la tabarra amb una xerrameca que sembla agafada amb pinces?
Doncs, molt senzill: perquè després de la darrera reflexió, aquella que en confessar que “no tenia paraules” semblava tirar el barret al foc, he comprés que igual com passa amb el programa “Tabús” he d’acostumar-me a no sorprendre'm de res i limitar-me a contemplar desfilar la vida davant del nas, amb la paciència i la indiferència domesticada dels meus mestres estoics. Del que no m’estaré, pla, és de seguir reflexionant cada dia, procurant esprémer-li amb les meves trivials reflexions tot el suc que pugui a la vida, perquè enlloc de patir-hi i fer-nos mala sang entre tots riguem una mica, encara que a vegades la rialla ens agregi el llavi. Per tant, fins demà amics i amigues i perdoneu la petita espantada de l’altre dia: no he recuperat del tot l'ànim, però almenys no em faltaran les paraules.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada