DIGUEM PA AL PA I VI AL VI

M’enfarfeguen els malabarismes de vocabulari als quals recorren sobretot els considerats membres de l’establishment social, per encertar en qualsevol comunicació pública amb paraules sense arestes ni que deixin serrells compromesos. Fora un afany de delicadesa per agrair, si l’objectiu d'aquesta preocupació lingüística fos únicament no ferir sensibilitats ni esverar galliners; però, malauradament, resulta que segons he pogut observar gairebé sempre, molts dels que miren tan prim amb l’ús dels mots no ho fan per raons desinteressades i altruistes en profit de la bona convivència, sinó que només procuren no escalfar-se la llengua amb locucions massa reescalfades o, fins i tot, roentes. Per exemple, ja fa uns quants dies que alguns puntimirats van posar de moda l’expressió “retallades”, referint-se a l’estat del benestar, com alternativa col·loquial endreçada, asèptica i més convencional que parlar clar i català, qualificant sense manies d’espoliació de drets adquirits les mesures d’austeritat pressupostària. I anomenant escanyapobres als que recolzen lleis que per moltes justificacions que s’inventin, en el fons sempre perjudiquen els mateixos mandingues de l’escala social.

Ja sé que alguns potser em retraureu que em refereixi tan sovint a l’estat del benestar, com si estigués neulat per l'enyorança d’una mena de paradís terrenal bis, quelcom entre eteri i simbòlic; doncs que ningú es confongui: quan em refereixo a l’estat del benestar amb recança, no puc negar-ho, és perquè em sap greu que no hàgim passat mai de la il·lusió i dels bons propòsits, a l’hora de materialitzar el corpus legal per garantir el dret inviolable de totes les persones, quasi pel sol fet d’haver nascut, a la igualtat d’oportunitats en totes i en cascuna de les circumstàncies de la seva vida, sense discriminacions ni a favor ni en contra. És a dir, que ni l’accés a la sanitat, ni a l’educació, ni a la vivenda, ni als mitjans per trampejar les dependències, per exemple, estiguessin condicionades als recursos econòmics de cadascú, sinó que mercè a una honesta, solidaria i justa política fiscal els que més bé es guanyen la vida o tenen els ronyons més ben coberts degut als patrimonis heretats de les seves famílies, amb recursos públics n’hi hagués prou i de sobres perquè ningú estigués condemnat a vegetar en la indigència i la precarietat, i tothom pogués morir dignament. Potser el detall de qualitat d’un estat del benestar seria procurar també perquè tanta gent no tingui de morir com un gos al tercer món i, per vergonya de molts, en alguns racons deixats de la mà dels deus al bell mig de capitals del primer món.

I el que més tufeja d’aquesta moda de maquillar el vocabulari per evitar dir les coses pel seu nom és que tant els executors com els ideòlegs de les receptes econòmiques – perquè l’estat del benestar sempre acaba sent una qüestió de diners – que obliguen els ciutadans més indefensos a collar-se el cinturó si us plau per força, les vulguin justificar com a necessàries pel “bé comú”. Per exemple, el Banc d’Espanya mateix, interpretant la musica que sona en els cenacles on es talla el bacallà, ja congria sibil·linament, amb tot el cinisme propi dels oracles mundials que es refien de tenir la paella pel mànec, estats d’opinió contraris a emprendre reformes que posin en perill la influencia de les oligarquies en general, sobretot les econòmiques i les polítiques. Però, sabeu què fa més fàstic de les recomanacions "innocents" de la Banca? Doncs que del pa que tots sabem que se'n diu pa busca subterfugis per anomenar-lo d’una altra manera, i tres quartes parts passa amb el vi.

Per tant, mai confessaran que quan parlen de “mesures de relaxament de l’economia” per evitar “tensions” que podrien perjudicar al “bé comú”, en realitat s'estan referint a normes que perpetuïn els capricis i privilegis d’uns quants a costa dels que ho passen magre sempre. I per això no els hi cau la cara de vergonya quan de tant en tant transcendeixen escàndols de corrupteles a dojo, d’evasions fiscals instrumentalitzades des de despatxos professionals de ringo-rango, d’operacions immobiliàries coordinades per posar pals a les rodes dels que voldrien accedir a una vivenda digna sense anar forts d’armilla. Desenganyeu-vos-en, mentre enlloc de parlar d’establir “un salari màxim” s’insisteixi en congelar a nivells de subsistència un salari minin, ni direm pa al pa, ni vi al vi. I els executius de les grans companyies podran apujar-se els sous i les primes mentre "retallen" plantilles de cagamandurries perquè els capitalistes no hagin de renunciar a rallar el cupó.