10 MILIONS DE MORTS NO ANIMEN A POSAR LA DIRECTA

L’OMS ha estimat que les xifres reals de morts per Covid-19 dupliquen o tripliquen les oficials conegudes fins ara, que ja ronden els quatre milions de persones a tot el món; això vol dir que segons l’OMS estaríem parlant de deu milions de víctimes, pel cap baix. I ningú pot assegurar que aquest saldo sigui el definitiu, puix en això de comptabilitzar morts i danys colaterals alguns governs no són gaire endreçats, i en segons quins països les autoritats s’estimen més en casos de grans calamitats – com una guerra o una pandèmia –, enlloc de comptar les víctimes d’una en una, fer capmasos. Aquell rodó milió de morts de la guerra civil van servir a l’espavilat editor Lara per llançar amb un títol cridaner: “Un millón de muertos”, l’operació de venda de la segona part del best seller iniciat per en Gironella amb: “Los cipreses creen en Dios”. Però com a referent estadístic era un bluf, només un bon tanto de màrqueting. Qui sap quants foren de cert els morts, desapareguts i arruïnats per culpa d’aquella tragèdia fratricida! I pel que fa a la darrera gran pandèmia, la coneguda com a “grip espanyola” de l’any 18 del segle passat, encara avui el cens de morts balla entre els 50 milions, més o menys confirmats, i els 100 milions amb que alguns trapelles trapassers especulen.

Sigui com sigui, el que m’esborrona avui és el dubte de si per tenir tanta pressa per redreçar l’economia i aixecar el turisme, correm massa per recuperar la “normalitat” trinxada fa més d’un any. Perquè ja en tenim alguna mala experiència d’això de cremar etapes i d’allunyar fantasmes com tocs de queda i estats d’alarma. ¿Recordeu què va passar just l’estiu de l’any passat, quan es va relaxar el confinament, la mobilitat i el ritme per recuperar la vida social, refiant-nos que amb la pujada de la temperatura el virus s’amagaria per un forat? Doncs, no: a continuació va venir la segona onada i ens vam fotre una bona clatellada. I si bé llavors ja es parlava de les vacunes com del remei imminent, de seguida uns quants terroristes aixafa-guitarres van escampar dubtes sobre l’eficàcia dels vaccins, pronosticant que les expectatives optimistes resultarien fallides. Tothom s’hi apuntava a dir-hi la seva en aquest safareig, en un sentit o altra, però sovint sense la mínima base científica; a vegades simplement perquè portar la contraria feia ultra-progressista, que ja és el súmmum del sarcasme i l’esperpent. Però vés per on, n’hi havia que s’ho empassaven ben bé que les vacunes no servirien per res; potser perquè la coordinació internacional per produir-ne i distribuir-ne tantes dosis com es necessitaven no anava per bon camí, començant per discutir els criteris de prioritat cronològica per accedir a les vacunes i, sobretot, quan es va veure clar que els països pobres ho tindrien pelut per immunitzar la seva població a temps de no cronificar-la com un perill de contagi en potència.

Tanmateix, obsessionats per assolir ràpidament la immunitat de ramat, inclús en el primer món es varen restringir recursos indispensables per tirar endavant plans sanitaris de prevenció i seguiment de persones vulnerables, que mai no s’haurien d’haver descuidat, com eren els programes específics que es gestionaven des dels centres d’assistència primària, pràcticament esborrats i absorbits per una assistència telemàtica impersonal, sense ànima ni suc ni bruc. Però, en el tercer món les coses encara pinten pitjor: s’han hagut d’interrompre programes de vacunació infantil en altres patologies, per redistribuir els escassos recursos en sanitat al control exclusiu de la pandèmia. Una mostra ben lamentable d’aquestes campanyes ajornades n´és la de vacunació contra la pòlio en certes àrees africanes molt vulnerables per aquesta malaltia. Després s’hi va afegir al caos de la transparència el repertori de falses notícies, bombardejades a tremuja a través de les xarxes, algunes vegades inclús “blanquejades” insensatament de respetatibilitat per part de mitjans de comunicació que, potser sense proposar-ho, que ja costa de creure, feien el joc als negacionistes i escèptics furgant en els conflictes d’interessos entre les pròpies farmacèutiques que tenien de complaure els inversors impacients, els experts amb el cul llogat i els governs només interessats en treure’n descaradament el millor profit polític i electoral de la gestió de la crisi sanitària.

Llàstima que, a la meva manera de veure, tot plegat hagi afavorit tensions emocionals, crispades tant a favor com en contra, que es podrien haver evitat; començant per practicar el simple i sa exercici de no retuitejar frívolament, amb tanta rapidesa com inconsciència, les “fake news” que ens plouen sense parar. Em sembla que 10 milions de morts bé es mereixen, per respecte si res més no, posar una mica de seny i no voler-nos menjar d’una queixalada tot el que és gras. Com deien els avis, val més menjar a poc a poc i pair bé. I encara que la consigna dels polítics i l’establishment en general sigui, en contra del què venia sent habitual fins ara, veure l’ampolla mig plena i empènyer l’eufòria més que no pas l’esperança raonable, potser cal que una vegada més siguem els ciutadans que no hem perdut el senderi que, cadascú en la mesura de les nostres possibilitats i influències, insistim en no posar la directa per recuperar “la normalitat” a tota costa, perquè si alguna cosa hauríem d’haver aprés de tot el que hem passat, és que si la vella normalitat no la passem per un sedàs molt rigorós i renovador per fer-la sostenible, tornarem a ensopegar amb la mateixa pedra. Reflexionant sobre aquest 10 milions de morts, recordem que on no hi ha mida, ella mateixa s’hi posa.