He arribat a un punt que estic disposat d’entrada a creure-m’ho tot, per dues raons de pes: per estalviar-me de discutir en va i, sobretot, perquè l’experiència m’ha ensenyat que el temps ja hi dirà la seva i posarà tothom al seu lloc. Com deien els avis, on no hi ha mida s’hi posa sola. Per tant, davant la notícia que després de remenar la perdiu, en una carregosa tanda de “converses” de sords, la pasterada entre els ingredients principals del sobiranisme s’ha fet quallar i tindrem el pastís/govern, com si es tractés d’una lletra de canvi a noranta dies vista que ha arribat a venciment i que s’havia de pagar sí es volia evitar la bancarrota.
No tinc més remei que alegrar-me’n de la posta en escena de la reconciliació; però, ja em dispensareu que m’ho prengui tot plegat amb circumspecció i sotmeti aquest pacte de pura conveniència per evitar la fallida de l’empresa, a una quarantena sanitària. Per molt que es besin i prometin amor etern aquesta colla tan desavinguda els darrers mesos, fins que no m’ho demostrin que s’estimen de veritat i que no s’han guardat cap pedra a la faixa, no em donaré pas per la pell, saltant d’alegria.
Em direu que ara toca ser optimista i que s’ha d’estar disposat a veure sempre l’ampolla mig plena, i que potser sí que els que quasi anaven a pinyes i no es podien veure o es miraven de reüll, han fet les paus de cop i volta; oimés, que estiguin disposats a encetar una lluna de mel de cine una vegada aclarides les diferències i els malentesos que havien enverinat les relacions fins fa quatre dies. Aquestes coses passen, encara que no siguin gaire freqüents; per tant, els hi dono un vot de confiança tocant fusta, perquè com que sóc un descregut i més aviat no em refio gaire de que hi hagi miracles, aquesta reconciliació in extremis em sembla tan agafada pels cabells que si és que no hi ha intervingut en la conxorxa santa Rita, que diuen té la mala trencada adobant impossibles, em costa d’empassar tanta bonança. Francament, però, deixem-ho córrer i ja ho veure’m aviat si aguanten o no les frontisses d’aquesta estructura improvisada de flors i violes, que d’ocasions, rai, no els en faltaran per demostrar que les moixaines van de veres, i que no es giraran l'esquena a l’hora de tapar esquerdes o fer-se costat per superar les rufagades que sens dubte vindran de totes bandes.
De moment, prefereixo mirar-m’ho amb certa indiferència positiva, per no tenir cap desengany si l’empresa se’n va en orris. No fer-te massa il·lusions, és la millor manera d’estalviar-te disgustos. Però això no vol dir que no brindi de tot cor per l’èxit d’aquesta empresa; al cap i a la fi, de que se’n surtin en depèn que tots tinguem la festa en pau, sobretot els vulnerables que hi tenim més a perdre si fracassen. I em quedo com a penyora d’aquest possibilisme realista, la promesa del secretari general de Junts en el sentit que aquesta nova empresa vetllarà pels interessos de tots els catalans, mirant de no decebre esclar el 52% del seu teòric accionariat. Espero que aquesta promesa suposi reconèixer implícitament que amb una victòria tan pírrica com la del 52%, és pot governar legítimament i fer-ho molt bé, però no engegar una revolució. M'explico?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada