Francament, quan veig representants dels establiments d’oci nocturn assegurar - tan circumspectes com si fossin els dipositaris de la veritat absoluta, revelada pels oracles -, que si els deixessin obrir les discoteques s’acabarien els botellots, no sé què pensar: si s’han venut l’enteniment o són uns farsants ingenus de ca l’ample. Entenc que les persones com jo, que se’ns ha passat l’arròs per anar a moure l’esquelet o arrambar l’api en una discoteca, no som les més idònies per opinar amb coneixement de causa d’aquest nou fenomen social anomenat botellot. Per aquesta raó, encara que preferim ignorar-les per comoditat, o perquè no se’ns regirin les tripes més del que ja les tenim alterades, les opinions dels encantats de fer xerinola a l’aire lliure, en espais urbans públics o en llargues platges desertes, serien les que més ens desobstruirien el caparró d’idees preconcebudes i potser arribaríem a entendre una mica la lògica i l’atractiu dels botellots per una part de la població, malgrat que nosaltres n'abominem d'aquests escàndols, sovint per purs perjudicis o per lleialtat a l’establishment al qual pertanyem.
Ahir, precisament, llegia l’opinió d’un reverenciat columnista que - a l’estil de la Rahola recentment descavalcada de la seva trona de “La Vanguardia” es considera infal·lible - tocava l’assumpte dels botellots fent un paral·lelisme entre aquestes disbauxes desfardades de cap de setmana amb les salvatjades o aquelarres anarco-revolucionaris que durant vàries nits van encendre i trinxar el centre de Barcelona. Deia així: “avui, les flames s’han substituït pel botellot. I reiteradament s’insisteix en la imatge d’una joventut egoista i hedonista. Hem passat de la insurgència a la gresca en un no res”. Home, entre poc i massa! Ja entenc que el “jo penso, jo opino, a mi em sembla”... forma part inevitable del debat lliure en les pàgines d’opinió dels diaris, en les tertúlies dels savis enciclopèdics que “fan vida” a les ràdios i platós de televisió, àdhuc dels lectors que s’atreveixen a enfaristolar-se amb el món sencer mitjançant “cartes al director”. Em semblen acceptables totes les opinions sempre que siguem capaços de diferenciar entre un punt de vista objectiu i un de subjectiu. Perquè la llibertat d’expressió és un gran dret que no es pot retallar ni coaccionar, però els seus fanàtics haurien d’aprendre a opinar sempre almenys des d’un coneixement bàsic de la realitat. I aquesta higiènica costum, pel que sembla s’està perdent de manera molt preocupant. Gràcies a Twitter i les xarxes? Potser sí, però no només.
Si pretenem ser objectius contestant la pregunta que us he plantejat de bon principi, si així que s’acabi la veda als establiments d’oci nocturn es desmotivaran els fans del botellot, no tinc altre remei que reconèixer que malgrat el que diguin els empresaris de l’oci nocturn, tal com s’ha condicionat i pactat l’entrada a les discoteques, sales de ball, sales de festes amb espectacle, bars musicals o karaokes – identificar-se fefaentment en comprar l’entrada, no treure’s el morrió de la boca, ballar mantenint equidistàncies d’un metre i mig amb la parella i prohibició de consumir copes dintre els locals –, seria fantàstic pensar que la gent que s’apunta al botellot perquè considera que el confinament, el toc de queda, la mascareta o rentar-se les mans no serveix de res, deixés de fer el burro pel carrer. Ja em sembla sentir.-los: “¿perquè hauria de passar-m’ho malament “confinat” i "controlat" en un local tancat quan puc passar-m’ho de puta mare bevent, ballant i cantant sense cotilles de cap mena al carrer?” Suposo que s’estarà esbrinant si uns misteriosos focs successius en centres urbans de quatre ciutats catalanes el passat cap de setmana – segons els bombers de la Generalitat es van cremar 14 cotxes i motos, 34 contenidors i les persianes d’algunes vivendes properes als incendis, entre dos quarts d’una i les cinc de la matinada, a Pallejà, Girona, Terrassa i Sabadell -, tenien alguna relació amb els botellots o eren obra d’una brigada d'escòria incívica i antisistema.
A la meva manera de veure, per aconseguir que el col·lectiu de joves que, entre d’altres rebequeries no els dona la gana per exemple d’anar a classe perquè “estudiar no serveix per res”, hagués fet falta que la societat des de fa ja dos o tres dècades almenys, els hagués pujat respectant els principis i els valors in-dispensables per a la convivència democràtica. Valors i principis que cada vegada més sovint no es traspassen de generació en generació com en temps reculats, en que eren imbuïts des de les beceroles per l’exemple que donaven pares i avis. Per tant, ¿com podem pensar, objectivament, que els que es desfoguen amb el botellot ho fan perquè són uns cràpules, i no fem l’esforç d’escoltar les seves queixes dirigides a una societat que no posa fàcil al jovent trobar una feina digna – tenim a Catalunya un atur juvenil desbocat del 34% -, poder emancipar-se dels pares per viure la seva pròpia vida o no ser víctima d'una formació deficient que només porta al fracàs escolar per manca de sortides laborals. Aquesta realitat tan depriment no té res a veure amb el covid, com diria el doctor Argimon. El problema ja s’arrossega de molt més enllà, i si els governs no han fet res per posar-hi remei no serà perquè dotzenes de persones carregades de raó no s’hagin esgargamellat donant la veu de l’alarma pel que estava passant amb una joventut perduda. Com en moltes altres qüestions fonamentals per millorar la societat, a les persones carregades de raó no només se les fa callar, sinó que, a sobre se les escarneix i se les fa passar per boges, quan no per carques. Vés que no sigui per això que tenim els botellots que ens mereixem!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada