Follow by Email

diumenge, 2 de maig de 2021

MORT EL GOS MORTA LA RÀBIA?

Ja sé que sona malament dit així, de patacada, però em va sortir aquest proverbi popular espontàniament quan fa quinze dies vaig llegir la notícia que s’havia mort a la presó, als 82 anys, un dels més fastigosos estafadors de la història, en Bernie Madoff; un paio que tot sol va engiponar possiblement el frau piramidal més important de la crònica financera. Per aconseguir aquest repulsiu record va espoliar literalment 37.000 persones pel cap baix, algunes famoses i multimilionàries però la majoria gent de classe mitjana de 136 països que només pretenien treure-li més rèdit als estalvis de la seva vida. El botí, calculat a grosso modo, superava els 64.000 milions d’euros, dels quals per cert no se’n va recuperar més que una tercera part, ja que ni perquè li sigues reduïda la pena va donar pistes d’on havia anat a parar la resta. Potser perquè els detalls del tinglado no els va voler compartir mai ni amb la família més directe, raó per la qual dos dels seus fills que es consideraren “perjudicats” per aquella manca de franquesa paterna, varen col·laborar amb la justícia l’any 2008 per parar-li un parany, mitjançant el qual l’empotingaren i fou condemnat a segle i mig de presó.

Aquesta no és, com ja suposo que us en aneu adonat, una història ensucrada com la dels relats escrits els dos darrers diumenges. Conjecturo que tampoc és una història adequada pel dia de la mare, no obstant que la mare d’aquest jueu de naixement va batre el rècord de mares de qui més persones se'n recordaren, quan se sentiren estafades i arruïnades gracies a les potineries del seu fill. Persones estafades des de principis dels anys noranta, aprofitant-se de la gran recessió causada per la guerra del Golf. Aquest paio, doncs, formava part de la confraria de voltors que saben treure profit de les desgràcies alienes per folrar-se els ronyons, com passa avui també enmig de les tribulacions de la pandèmia. Tenia tants pocs escrúpols com habilitat per plomar incauts que se’n refiaven de la seva reputació de “banquer dels rics”, al qual consideraven pràcticament com una reencarnació del rei Mides. Però com que no en tenia mai prou de guanyar diners, els “valors” cívics i honrats aviat els va desar a l’armari dels mals endreços, com quelcom inútil per desenvolupar-se en el món dels depredadors, i aprofitant-se a fons del seu renom com a financer capaç de doblar o triplicar beneficis als que se’n refiaven dels seves fetilleries i jocs de mans, la seva fama va atraure com mosques petits inversors i, sobretot, jubilats de classe mitjana que s’hi varen encomanar en uns moments delicats pels petits estalviadors, quan l’economia mundial anava pel pedregar.

A ell varen acabar enxampant-lo per cobdiciós, però de les seves víctimes, per ingènues que fossin, no es pot pas dir que no pequessin també de cobejoses en contribuir, com les víctimes del toco-motxo, a bastir indirectament aquell colossal frau piramidal. Un frau que era tan simple i agafat amb agulles - qui sap si en la manca de complicacions tècniques va raure el seu èxit - que quan el van enxampar va confessar amb tot el cinisme del món: “em sorprèn que no m’hagin descobert fins ara, perquè el meu pla era tan bast i simple que si els inspectors s’haguessin molestat en fer una senzilla comprovació l’haguessin detectat molt abans”. Però, com que era un encantador de serps tan astut i feia tan bé l’article els propis inspectors sovint es quedaven enlluernats i li confiaven els seus estalvis perquè els hi “afinés”. L’ensorrament del tinglado la premsa el va qualificar, qui sap si degut als cridaners danys colaterals que va desencadenar, de “maledicció Madoff”.

I certament la va ser una maledicció, ja que arrel de l’empresonament del capo, diversos dels seus testaferros, comparses o simples col·laboradors necessaris de l`estafa, van perdre sospitosament la vida. El primer de la llista fou un aristòcrata francès que va estirar la pota per causes indeterminades, entre les naturals i les dubtoses. A continuació, un veterà militar que l’encobria i el seu propi fill petit es van penjar, mentre que el fill gran va morir de càncer uns mesos després d’emmalaltir de repent pel disgust de la fallida de l’imperi del pare i, finalment, per no allargar-me, l’executiu principal d’un dels fons que havien arruïnat centenars de milers de petits inversors es va llançar al buit des de la planta 24 d’un luxós hotel de Manhattan. De tots els familiars, nomes no en va quedar esquitxada la seva dona Ruth, que se’n va separar a temps d’assegurar-se un “bon passar”. Feia un any que en Madoff li va demanar al jutge que l’alliberés al·legant es trobava en fase terminal d’un càncer renal. Però el jutge, que el va condemnar a més d’un segle de cangrí, va demostrar que havia calat prou bé la seva maldat – “el missatge que se n’ha de treure de la sentència és que els crims de Madoff van ser extraordinàriament malèvols, amb un cost humà sorprenent”, deia la sentència – i li va dir que nanai del Paraguai. Ara que ja és mort aquest impresentable potser s’escau preguntar-nos si de veritat mort el gos – no em raca gens d’anomenar-lo així, amb permís dels gossos - morta la ràbia. I, per desgràcia, no és així: sempre la maldat torna a fer forat i apareixen miserables disposats a menjar-se el fetge del veí o del passavolant que s’hi presti. El problema és que no van vestits de miserables – vés a saber quin seria el “uniforme” de treball dels miserables? – sinó de persones normals, devotes de la família i de les bones costums, referents de la comunitat i que fins i tot potser es piquen el pit cada vegada que ensorren les vides de la gent a qui "fonen" els estalvis o desnonen de casa seva perquè no poden pagar els deutes, que el propi sistema còmplice passiu dels estafadors, provoca atiant el consumisme desbocat i irresponsable. 

Cap comentari:

Publica un comentari