EN MEMÒRIA DE LA MEVA AMIGA DOLORS

La meva amiga Dolors ens ha deixat després de set anys de plantar cara a una mort anunciada, prestant-se a que el seu cos servis de conillet d’índies per provar medicaments i teràpies que el més probable era que a ella no li servissin de res, però podien ajudar a avançar en la investigació per guarir a d’altres malalts del tipus de càncer que a ella li consumia les entranyes. Li varen fer de tot, i ella s’hi va prestar voluntàriament, amb tota la paciència del món, qui sap si amb aquell esperit de sacrifici que li havien inculcat de petita les monges que li deien que quan tenia mal la panxa o mal de queixal oferís el dolor pels negrets de “les missions”. Estic segur que ella n’era conscient de que tots aquells tractaments experimentals amb que assajaven un remei a través del banc de proves del seu cos, probablement per ella ja arribarien tard; però els entomava com un acte de servei, com una mena de contribució solidaria al progrés de la medicina. Fins que un bon dia, després que els braços ja no suportaven més punxades i el cos més sotraguejades, va decidir tirar la tovallola. Li havia costat molt de rendir-se, però jo apostaria que si ho va fer no fou perquè n’estigués tipa de patir en va, sinó justament per l'ànsia de no fer patir més els que tenia al seu costat.

La meva amiga Dolors era creient, d’aquella mena de persones de fe insubornable, “malgrat tot”. I per tant creia que després de la mort hi havia quelcom, potser no un premi o un càstig, però diria que sí pensava que a l’altra costat no es faria fosc sinó que s’hi trobaria una altra vida, indeterminada, indefinida, però indiscutible al seu parer. Qui sap si perquè el seu nét l’havia sentit referir-s’hi tantes vegades amb serenitat a “l’altra vida”, que un cop va traspassar l’àvia va sorprendre els pares amb una pregunta que encaixa entre la ingenuïtat i la tendresa: “ara la baba ja deu estar amb el iaio, oi?”. Tots plorem quan es mor algú que estimem. I potser ens venen al cap preguntes com: “on ha anat?” “Està patint?” “Procura per nosaltres des de l’altre costat? Puc ajudar-lo d’alguns manera? El tornaré a veure algun dia? Arreu del món les religions i la filosofia malden per donar respostes concretes a preguntes semblants. Alguns asseguren que si hom ha fet bondat en aquest món anirà al cel de pet, però que si ha fet el dolentot es cremarà a can Pere Botero. D’altres afirmen que, en morir, la gent va al regne dels esperits per retrobar-se amb els seus avantpassats. I encara n’hi ha que van més lluny i especulen que els morts de seguida que traspassen a l’altra cantó són classificats segons el seu comportament i mèrits a la terra, per reencarnar-se en altres éssers vius. Però també hi ha contestes contundents que tanquen la porta a qualsevol esperança: després de la mort, bona nit cargol!

Durant tota la vida, els humans s’han plantejat preguntes recurrents com les anteriors sobre el misteri del “més enllà”, sense que cap explicació rebuda hagi convençut tothom. Des que les persones tingueren prou ús de raó per trencar-se el cap amb preguntes tan transcendents, a la recerca de respostes que els hi fessin peça furgant en les doctrines religioses o escatint entre les divagacions filosòfiques, algunes hi han patit molt fins que no s’han aferrat, per la via de la fe o del raonament, a una conclusió que els tranquil·litzés; però, n’hi ha hagut d’altres que han preferit no preocupar-s’hi massa, decidint apurar la vida fins a l’últim cremallò, sense encaparrar-se malaltissament pel què els espera un cop s’acaba el carbó. Tanmateix, mentre les respostes de la religió i la filosofia coincideixen, amb diferents matisos i precisions, que l’ànima, l’esperit o com se li vulgui dir a la matèria humana teòricament “immortal”, sobreviu a la carcassa del cos quan aquest deixa de respirar, la ciència és declara més escèptica o directament descreguda sobre tot plegat, partint de la base que els sentits i els pensaments no depenen ni del cor ni dels pulmons sinó del cervell, i que quan aquest deixa de funcionar la mort és irreversible. Mort cerebral, en diuen als hospitals. Per tant, la ciència conclou que llevat que algú demostri que els records, els sentiments i les percepcions continuïn actives miraculosament quan el cervell ha tancat caixa, es fa difícil de creure que res de la persona sobrevisqui a la mort.

Ara bé, si la meva amiga Dolors, després de tot el que ha patit per acabar morint, descobreix que a l’altra costat del túnel només hi ha obscuritat i cap mena de vida biològica, estic segur que se sentirà més que decebuda i desenganyada, profundament estafada. Perquè hi ha gent de cor net com el d'ella, que hi compta que a l’altre costat hi ha alguna cosa. Per tant, espero que sí hagi tingut raó i que a hores d’ara ja s’hagi reconciliat amb les seves velles creences, i trobi que ha valgut la pena tot el patiment que va suportar amb tanta resignació cristiana com amor al proïsme. Ja sé que no tenim maneres de confirmar-ho, però m’agradaria pensar que ha aconseguit que la barca del traspàs l’hagi conduit al paradís que ella havia somniat de bona fe. Seria una llàstima que avui la bona persona que era la meva amiga Dolors, se sentís estafada.