El darrers dotze mesos n’hem passat de tots colors, acollonits per una “passa” que va resultar ser quelcom més que una “passa” normal, i que ens va ampliar el vocabulari amb paraulotes que no coneixíem i que mai ens havien tret la son, com coronavirus, confinament perimetral, toc de queda, quarantena, antigen, desescalada, EPIS, mascaretes FFP2, immunitat de ramat, PCR ... Vam dosificar-nos voluntàriament els tele-diaris amb comptagotes, per no saturar-nos de notícies apocalíptiques i de les tragèdies que es vivien als geriàtrics i als hospitals col·lapsats, mentre ploràvem en silenci i mig dissimulant perquè no acabàvem d’assumir-ho, no poder ni acomiadar-nos en els tanatoris, com era costum, dels difunts encara que no tinguessin res a veure amb aquella estranya “passa”.
Ens van costar de pair tots els danys colaterals propis dels temps de pandèmia, que afectaren tantes vides d’amics i coneguts, a part de les pròpies; però, no obstant l’any de merda que entre una cosa i altra hem passat com hem pogut, sempre amb la por al cos, les orenetes han tornat com si res no hagués canviat, obedients a la seva rutina migratòria anual i lleials al record de les teulades i indrets on tradicionalment bastien els nius, sense que les detingués cap frontera ni control de salva- conduits. Han tornat com sempre, a mig abril. La meva dona, que apunta escrupolosament en un d’aquests calendaris de cuina que serveixen d’agenda pràctica per recordar, entre d’altres dades domèstiques els aniversaris de parents i amics, els compromisos socials pendents, uns quants fets assenyalats i, naturalment, quin dia compareixerien les orenetes al nostre poble com cada any, pronòstic que sempre clava amb tres o quatre dies de marge. Enguany, doncs, almenys les orenetes i els falciots amb tornat a casa amb tota normalitat, quan aquest mot està de capa caiguda i devaluat fins qui sap quan en la comunitat d’humans.
El fet que orenetes i falciots hagin tornat, doncs, puntuals en un mes d’abril plujós i rúfol com tenen que ser els abrils amb pedigrí, ens fa sospirar per recobrar nosaltres també aquella normalitat tan cobejada després d’haver-la perdut en mans d’un decret d’alarma que ens va agafar en calçotets i del qual en vàrem despotricar a mansalva llavors, i que ara que s’acaba no volem que ens l’aixequin, quina ironia! Per tant, fins a cert punt no ens molesta que plogui cada dia encara que ens esguerri alguns plans, perquè ens refiem dels que volen veure en aquesta normalitat climatològica penyora de prosperitat a pagès i als boscos d’acord amb aquell mantra de temps reculats que cada gota de pluja caiguda a l’abril és or pels camps i les arbredes, un precedent de la nostra "nova normalitat" promesa. En Martí Pol va immortalitzar l'abril en un tendre poema: “Per l’abril, si cada gota en val mil, cada rosa en val deu mil i cada llibre cent-mil”.
Tant de bo la campanya massiva de vacunació ens faci el mateix efecte que la pluja d’abril i ens ajudi a treure el ventre de penes. Però no esperem només que ploguin del cel les solucions i ajudem-hi una mica, sense arrufar el nas ni rondinar, i no ens precipitem a desar els paraigües perquè encara que momentàniament deixi de ploure, en qualsevol moment ens pot sorprendre una broma britànica o índia que ens deixi xops com uns pops. A més a més de les orenetes, falciots i les gotes que valen per mil, també noto d’altres símptomes de normalitat recuperada: a casa mateix, tots els meus geranis han fet una florida espectacular, potser millor que cap any. Això sí, no els hi estalviat abono ni alguna manyaga mentre els regava, perquè com en el cas de les flors la normalitat en general no vindrà tota sola, se l’haurà d’ajudar una mica. I sobretot, malgrat la pluja de la pandèmia sembli que ha escampat, no us descuideu el paraigua perquè pot tornar a ploure en qualsevol moment. És més, els meteoròlegs epidemiològics diuen que fins per la revetlla de sant Joan no podrem cantar victòria, però sense endreçar massa els paraigües perquè ningú sap si la normalitat continuarà per la tardor o ens esperen noves sorpreses. En tot cas, estic segur que l’any vinent les orenetes tornaran puntuals i que els geranis de casa tornaran a florir. Espero que també tots nosaltres estiguem al peu del canó l'hivern vinent, si no hi hagués més remei sota un bon paraigua.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada