Follow by Email

divendres, 28 de maig de 2021

SABEM DE QUÈ PARLEM QUAN ES REIVINDICA UN NOU CONTRACTE SOCIAL?

El contracte social és una figura retòrica inventada per en Rousseau, que a més d’un escriptor romàntic francès tenia empeltada una arrel filosòfica encantadora, que pretenia demostrar que a partir de la lliure adhesió d’individus autònoms a una empresa comuna, es creava una societat. Però, com sempre sol passar amb els somiatruites, el bon jan d’en Rousseau no va ser profeta a la seva terra; tot i que tenia més raó que un sant en defensar que l’ésser humà és bo per naturalesa malgrat la societat, en fer-se gran, el corrompi i el converteixi en un ésser insolidari. Per això, les persones en la seva opinió tenien de bastir una llei reguladora de la convivència social, que resignés la sobirania en un poder superior representat per un govern i unes institucions que s’imposessin l’obligació de legislar i governar exclusivament pensant en el bé comú o, en cas contrari, exposar-se que els ciutadans emprenyats es rebel·lessin i els desposseïssin de tota autoritat i legitimitat. Més endavant, quan ja tant se li’n fotia que li donessin la raó, la seva proposta de “contracte social” va esdevenir la pedra filosofal per transformar la societat i posar els fonaments de allò que serviria per impulsar els tres pilars bàsics d'allò que més endavant s'anomenaria Estat del benestar: sanitat, educació i pensions.

En Joan Tugores, catedràtic d’Economia de la Universitat de Barcelona i reconegut especialista en economia internacional, està convençut que la crisi del coronavirus provocarà un retrocés en la cultura de la globalització. D’aquí ve que reclami, quasi picant de peus a terra, un nou contracte social entre generacions que inclogui com a elements prioritaris i indispensables que tothom tingui l'oportunitat de guanyar-se la vida amb un treball digne, que es respecti el mediambient i que estigui garantit universalment l'accés a una sanitat adequada. Però, sobretot, com l’element més essencial, que hi hagi ocupació. Si la gent no té feina per guanyar-se la vida tot allò que se’ls hi prometi sonarà a pura retòrica. La pandèmia – per a molta gent una catàstrofe – no ha fet sinó agreujar unes tensions socials i econòmiques que ja existien, bona part de les quals des de molt abans que el virus mossegués per sorpresa la humanitat, tal com feia palès un atur desbocat i una subocupació que en tenia la culpa de la desigualtat creixent, de la pobresa, de l’angoixa, de la depressió i, per reblar el descontent, del preocupants símptomes d'ira. Per tant, qualsevol assaig de nou pacte social hauria d’impedir que els mercats seguissin imposant en un futur les seves lleis: en el marc d'un contracte social amb cara i ulls han d’ésser els governants democràtics els que estableixin les regles de joc. El problema és que, francament, no sé si la patuleia de governants de nyigui-nyogui que ens han tocat a la rifa electoral, estan gaire ben predisposats anímicament ni si són capaços intel·lectualment parlant, d’anar per feina.

L’economista Antón Costas, a la meva manera de veure un referent de la colla transversal d’intel·lectuals que té avui dia el cap més clar a l’hora de diagnosticar receptes per l’endemà de la pandèmia, sobre la base d'una nova mentalitat econòmica, escrivia fa pocs dies: “Les crisis són moments en que es manifesta l’esgotament de la mentalitat d’una època i en què emergeix la necessitat d’imaginar i construir-ne una de nova. A l’actuar d’aquesta manera, les crisis fan com de frontissa que permet als països passar d’un capítol a un altre de la seva història”. La pregunta del milió de dòlars és, sense cap dubte, quina potència econòmica imposarà el seu model econòmic per superar la pandèmia i prevenir-ne d’altres, si la Xina, Estats Units o Europa. En tot cas, el que interessa és que l’autèntic esperit del nou contracte social restitueixin els puntals de l’estat del benestar. Vaig llegir l’altre dia que els ciutadans de tot el món es troben en una mena de llacuna de perplexitat davant el futur, en tenir la sensació de sentir-se víctimes d’un robatori – quantes llibertats i dignitats no ens ha xoriçat amb l'excusa de la pandèmia! – davant la mirada atenta del lladre. Fins a l’extrem estem perplexos, que qualsevol èxit científic o avanç tecnològic genera, sorprenentment, més desassossec que esperança. Que la renovació del contracte social és imprescindible ho deixa palès que cada dia que passa vivim a la frontera que divideix el vell món del nou que ens espera. És normal, doncs, que els ciutadans estiguem perplexos davant la inseguretat i la fragilitat, el que no es podria consentir és que els governants que en teoria ens han de treure les castanyes del foc ’estiguin tant o més perplexos que nosaltres.

AVÍS: Com l’estiu passat, el Blog farà vacances els caps de setmana per higiene mental, llevat que en passi alguna de tan grossa que hàgim de posar-nos a reflexionar d’urgència.

Per tant, fins dilluns vinent passeu-vos bé sense relaxar les precaucions sanitàries i, sobretot, més que ésser feliços i feu que en siguin els que us envoltin. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada