Tinguem en compte que “anar a pitjor” no sempre és el més probable, perquè enlloc està escrit que “anar a millor” sigui impossible. Comportar-se, doncs, com una persona honesta no consisteix només en saber “què està bé”, sinó en combinar aquest coneixement amb l’esforç de “fer-ho bé”. El que passa és que quan a més a més es tenen responsabilitats públiques, per fer allò que més convé a tothom i no només al que interessa a l’establishment de qui en depengui el plat a taula, cal coratge i molta integritat. Ara, ves que si se sap allò que resultaria millor per a tothom, però no es té el valor d’actuar en conseqüència, hom està condemnat per sempre més a viure com un cadàver amb cames. Per desgràcia, gairebé arreu del món hi ha massa gent que viu “de” i “per” la política que, a la practica, són uns tristos i fastigosos zombis que caminen amb el cervell abduït per cants de sirena i que són experts només en fer volar coloms.
El joc de la democràcia, tal com molta gent el tenim entès, consisteix en que el poble, sobirà per definició, delega en un moment donat els seus poders en uns determinats representants elegits per sufragi universal, els quals tenen l’obligació de posar-se d’acord perquè governi qui hagi guanyat la confiança dels electors, executant al peu de la lletra els compromisos predicats durant la campanya electoral, sotmetent-se de bon grat al control constructiu de l’oposició, de la qual haurien d'acceptar sense arrufar el nas les esmenes que millorin els seus projectes de govern, sempre pensant només en el profit de tots els ciutadans, tant els d’un costat com els de l’altre. I aquests ciutadans o el poble, si us sembla més correcte, sempre que se senti traït perquè qui governa s’ha passat per l’engonal els compromisos del seu tracte electoral, podrà sortir al carrer per escridassar-lo pacíficament, convidant-lo a rectificar el rumb per les bones o sinó que plegui. Si aquestes són les regles de joc de la democràcia, em pregunto perquè aquests principis tan elementals de convivència acaben sovint en paper mullat?
Molts governs, als quatre dies de tenir la paella pel mànec solen oblidar-se d’allò que van prometre i que el poble espera en candeletes i prioritzen el que convé a ells i als seus interessos, sense fer massa cas ni de les queixes dels representants d’aquella part del poble que no els hi va fer confiança, i mirant-se amb fàstic o amb desdeny les protestes populars. ¿Què els hi costaria a uns ministres democràtics o al mateix president d’un govern qüestionat en la sagrada seu parlamentària o des del carrer, replicar les queixes amb un simple “en prenc nota” i amb el compromís d’estudiar les propostes alternatives? Però, ca! Encara se’n vanten de que no estan disposats a donar un pas enrere. Espero que aquest comportament intransigent d’alguns governants bocamolls, que només parlen perquè tenen llengua, sigui la conseqüència haver fet campana a classe el dia que s’explicava l’assignatura de les “bones pràctiques democràtiques" i no pas els primers símptomes d’una deriva autoritària.
A la meva manera de veure, però, quan alguns dels que ocupen l’escenari polític se’ls escapa de dir enmig del guirigall, que quan més merder hi hagi millor, em sembla que tenim mala peça al teler. Tanmateix, parodiant aquell que, referint-se a les periòdiques campanyes en favor del medi ambient, va dir: “que un activista no és qui avisa que el riu baixa brut, sinó qui s’arremanga per netejar-lo”, jo asseguraria que el full de ruta del progrés no el poden marcar els revolucionaris sinó aquells que treballin perquè les revoltes no siguin necessàries. A vegades, els que manen i els que volen manar no cal que s’esforcin tant fent-se la punyeta, sinó que seria més profitós que s’esforcessin per entendre’s sense retrets, ni mirades de reüll ni d’odi. El progrés sempre ha vingut de la mà de la cooperació i de la innovació, i no es pot progressar adequadament mentre no pensem en els altres com a companys de viatge enlloc de com enemics i no ens adonem que vivin al segle vint-i-ú i no en el dinou.
Per acabar la reflexió d’avui li manllevo unes paraules a la Pilar Rahola, de la seva columna de “La Vanguardia” de fa uns dies: “L’esquerra sempre s’ha cregut superior intel·lectualment i èticament a qualsevol altra posició ideològica, encara que el seu gust per la crítica frontal i descarnada mai no l’exerceix cal a dintre, tan capacitada per col·locar gramalletes als adversaris com per negar-les als propis. És cert que la lluita històrica per les llibertats ha estat una bandera del progressisme, però també els conservadors i liberaldemocràtes han lluitat amb igual força contra els feixismes. I posats a ser rigorosos, la maldat totalitària ha germinat a ambdues bandes de la vorera ideològica, tant si es parla del feixisme o del nazisme o de l’estalinisme, tot i que aquesta equiparació assentada en milions de morts, és esmunyedissa en la memòria de l’esquerranisme alliçonador. El cert és que cap ideologia no és lliure de culpa perquè totes han engendrat monstres”. Qui sap si reflexionar sobre veritats com aquesta podria acabar amb els vetos, les línies vermelles i els insults carregats a vegades de ressentiment que fan impossible la convivència política i, per tant, perjudiquen greument el poble al qual diuen representar. Quan les coses s’espatllen només aprofita als que no fan res per evitar-ho o que fins i tot ho provoquen; el poble, com sempre, és qui paga el pato.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada