Follow by Email

dijous, 27 de maig de 2021

EL PRIMER AVÍS DE QUE LA CUP NO ESTÀ PER ORGUES, EN MIG DEL FRONT

Com a regal de presa de possessió, els companys (o companyes, que no se m’emprenyin) de viatge de la CUP li varen estampir al nou president, en plena cara, el primer déu-vos-guard de benvinguda orquestrant una pluja d’ous, de pintura i vés a saber de quines porqueries més que van llençar a la Brigada Mòbil (Brimo) dels Mossos, com a protesta pel desnonament d’un xicot, en aquest cas concret no tan pobre i desemparat ja que la seva família es prestava a pagar-li el lloguer i ell rebutjava l'ajuda en un brindis al sol del moviment okupa. El pis, quin lloguer devia l'inquilí des de feia mesos, pertanyia al bloc “Llavors”, del Poble Sec, administrat per una immobiliària tapadora d’un d’aquests fastigosos fonts voltors. Després de l’escaramussa dialèctica i més que gestual entre manifestants i mossos, es va executar el desnonament manat pel Jutge de torn. Simultàniament, un escamot de militants d’Arran, la branca més ultra-anticapitalista de la constel·lació cupaire, assetjava, ocupava i empastifava la façana de la seu del partit del president Aragonés. Un curiós i inoportú “regal” sorpresa que n’estic segur els teòrics socis de la trapassera CUP no oblidaran mai, encara que de cara a l’aparador hagin de fer veure que dispensen a “aquesta canalla” la “perfomance” reivindicativa, com si s’hagués tractat només d’una rebequeria passatgera.

Però, reforca de pallanga!, els republicans ben mirat no poden pas sentir-se estafats pels seus socis, ni acusar-los de deslleialtat ni de ganes de tocar el botet, perquè aquesta gent no enganya i sempre predica el mateix mantra. i quan varen signar mútuament el document de capitulacions previ al “matrimoni polític” de conveniència, ja va quedar escrit blanc sobre negre que el nou govern modificaria el protocol de desnonaments per tal que ni Brimos ni Arros hi traguessin el nas, i que els llançaments es suspendrien fins que no es pogués garantir el dret a l’habitatge dels poca-roba mitjançant un parc públic de vivenda social (del qual per cert, el més calent és a l’aigüera). És a dir, els activistes – em reservo escriure “polítics” perquè aquell espectacle no sé si l’hagués considerat oportú representar-lo un polític amb quatre dits de seny -, no tenien perquè sorprendre ningú: varen actuar exactament com han predicat sempre. Com diria la meva àvia: “a la mainada no els hi prometis allò que no els hi pots donar, perquè no es conformaran amb excuses i et tibaran la camisa a totes hores fins que els hi donis”.

Tanmateix, centrem la qüestió. Els Mossos actuen com a policia judicial i, per tant, estan a disposició del jutge que ordena executar un llançament. Si el jutge requereix expressament la presencia de força pública la capacitat de maniobra de la policia és nul·la; en alguns casos, com recentment a Torre Baró, el jutge va concretar: dues furgonetes de la Brimo o de l’Arro a peu d'obra. Ara bé, si no és tan precís, llavors la policia té més marge d’actuació i pot tolerar l’intent d’altres alternatives, com la mediació. Però, en resumides comptes la presència de la força pública en un cas de desnonament no la decideix l’administració ni la propietat, sinó una ordre judicial. Per altra banda, el jutge tampoc pot dictar l’ordre pertinent sense considerar els informes dels serveis socials sobre cada cas, que no sempre arriben on deurien perquè la descoordinació entre les administracions és un desastre. En conseqüència, mentre la legislació no concreti més com s’han de desenvolupar els llançaments, qui sap si distingint inclús entre casuístiques com si la vivenda a desallotjar és propietat d’una única persona o de grans tenidors. Però qui ha de promoure aquestes normatives ad hoc són els diputats i diputades dipositaris del poder legislatiu. En conclusió: els únics responsables que els desnonaments es converteixin en un aquelarre són els polítics que no fan la seva feina, legislant com s’han de fer les coses per no perjudicar a cap de les parts. Uns polítics que han estat elegits per “legislar” des del Parlament, no per fer d’activistes des del carrer.

A la meva manera de veure, doncs, la combinació polític-activista sempre resulta un nyap i porta desenganys, perquè no es pot repicar i anar a la processó al mateix temps. La feina dels activistes és pressionar des del carrer o des d’on sigui els polítics perquè es canviïn lleis, protocols i tota mena de norma que degradi la democràcia o que perjudiqui drets. I la feina dels polítics és consensuar les millors lleis possibles per salvaguardar tots els drets. I ho han de fer deixant de banda l’ambigüitat calculada: perquè les lleis siguin efectives han de ser clares i els consensos no s’han d’obtenir en base a deixar melics per lligar. La falta de precisió en la redacció de les lleis normalment obeeix a la comoditat de ses senyories, però les lleis fetes a mitges sempre porten moltes més raons de les desitjables i allarguen els procediments fins a l'infinit. I el mateix que dic de les lleis és vàlid pels pactes de govern. Per exemple, l’acord de mínims entre els republicans i els cupaires per desencallar el govern fou tant de mínims, que s’assembla més a una carta als reis que no pas a un contracte seriós. I en aquestes condicions, ja planyo el govern perquè cada dos per tres tornaran a enganxar-se els socis, puix els pactes sobre realitats quotidianes que confonguin els desitjos amb metes, estan condemnats al fracàs.

Quan es fa una llei o es pacta un protocol d'actuació s’ha de tocar de peus a terra. Les bones lleis les fan polítics amb sentit d’estat; les lleis que enreden més la troca, la majoria de les vegades els polítics quan les feien encara no s’havien tret la camisa d’activistes. Mentre els polítics no prenguin consciència que la seva responsabilitat es “legislar bé” i no pas encapçalar marxes de protesta contra lleis que no agraden, tenim mala peça al teler perquè voldrà dir que no s’ha entès que l’única justificació de la política és consensuar, amb el màxim de claredat i precisió per evitar la trampa de les interpretacions a dojo, lleis que siguin bones per a tothom.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada