El planyo perquè segons
sembla el varen deixar més sol que un mussol durant cinc anys al davant d’Interior,
mantenint-lo “in albis” de tot allò que es feia, desfeia i trinxava al
Ministeri. A un home que era enginyer industrial expert en organització de la
producció, no li varen deixar ficar el nas en cap ni una de les operacions
d'enginyeria que es programaven als despatxos oficials o a les clavegueres de la
santa casa. Pràcticament les úniques paraules que es creuaven ell i els seus
col·laboradors més propers eren per saludar-se amb un “bon dia”, quan apareixia
cada matí, i per desitjar-se “bona nit” quan plegava. La resta del temps el
tenien entretingut reben quatre visites de pura cortesia, fent mots encreuats i
resant el rosari, després de memoritzar per enèsima vegada un capítol de
“Camino”, com a bon super-numerari de l’Opus Dei. Però cap dels seus
subordinats passava comptes amb ell ni del què es feia ni del què es deixava de
fer al ministeri, perquè tothom sabia que el propi ministre havia donat ordres
de mantenir-lo al marge de tots els tripijocs, com si estigués a la lluna de
València.
No és que no els hi
mereixés confiança i que haguessin de dissimular el que es portaven entremans
quan despatxaven amb ell del sexe dels àngels perquè no podien parlar de res
important, simplement tot plegat es tractava d’una mena del joc dels disbarats
que s’havia tret de la màniga en Rajoy per passar l'estona, un d’aquells dies
que tenia migranya i sortia a passejar per la Montcloa amb un ciri trencat.
Aquest dia de que parlo, sembla que va fer una aposta amb la vicepresidenta
Soraya: ¿seria capaç el govern d’Espanya, mentre ell el presidís, de batre el
record Guiness de tenir una mitja dècada sencera assegut al consell de ministres
un titular l’Interior que fos el més desinformat del planeta mundial? De fet,
l’Espanya de Rajoy ja n’havia aconseguit un altre, de rècord Guiness: que un
paio amb posat de viatjant de gra cuit, fos l'inquilí de la Montcloa.
Ara bé, aconseguir superar
un segon repte Guiness amb aquell experiment de tenir un ministre de l’Interior
cec i sord, no hagués sigut possible sense la col·laboració del propi
protagonista. De primer, a don Jorge li va costar una mica d’entendre el
propòsit exacte del què li proposava en Rajoy, quan el va temptejar perquè
acceptés aquella cartera sense obligació d’assabentar-se absolutament de res
del que faria la seva tripulació, des de la seva mà dreta al últim mono. En
honor a la veritat, tinc de dir que com que el candidat elegit per interpretar
aquella farsa no n’estava massa convençut, va ser la mateixa Soraya, que no obstant
ser un esquitx la sabia molt llarga a l’hora d’enllepolir i fer passar garses
per perdius, qui el va convèncer de sacrificar-se per la causa i aconseguir per
la pàtria un reconeixement de ressò internacional: ésser el primer país a tenir
una esfinx dirigint el ministeri de l’Interior. Cap altre país del món seria
capaç d’una proesa semblant – li va assegurar la vicepresidenta. Al principi,
li costava d’acceptar que no podia parar l’orella pels racons del seu
ministeri, perquè era un xafarder i un manefles de mena; però, quan la Soraya
li va prometre, de part del president, que se li concediria l’Ordre de
l’Escapulari, els dubtes d’un home tan devot i obedient es varen esvair per art
d'encanteri. Llavors, per acabar de reblar el clau de l'acord, la vicepresidenta
li va confessar que, com a compensació per mirar cap una altra banda, el gran mestre
Rajoy l'autoritzaria a condecorar a tantes Verges com volgués.
Però vet-aquí que, perquè
en Rajoy pogués acreditar que havia guanyat l’aposta, la gestió del seu ministre
tanoca tenia de passar pel sedàs de la verificació dels Guiness a través d’un
notari o d’un jutge. I aquí varen començar els problemes: el numero dos del
ministre, un tal Francisco Martínez, sigui per enveja del seu cap o perquè
l’havia subornat la Soraya per fer la punyeta al president i guanyar ella
l’aposta, va fer córrer la veu que don Jorge no n’era ni cec ni sord i que
sabia de la missa tot el que ni estava escrit. O sia, que li fotia al pobre
ministre tota la carrera política en orris, començant per ésser donat de baixa
de l’Ordre de l’Escapulari, per mentider. Després de tant com s’havia
escarrassat per passar desapercebut pel ministeri, cinc anys d’escalfar la
poltrona sense fotre brot són un sacrifici que només els que s’hi han trobat
poden valorar!, va reflexionar el sorprès i dolgut don Jorge. Per aquesta raó,
quan el Jutge el va cridar a capítol va jurar i perjurar que durant els cinc
anys que va treure cada dia la pols de la poltrona de ministre de l'Interior no
va assabentar-se del que s’amania en aquella santa casa, soterranis i
clavegueres incloses, perquè els seus subordinats no li’n deien ni fava de les
anades i vingudes. I que, per descomptat, ell mai havia autoritzat cap pagament
a compte de cap presumpte fons de rèptils.
És més, va declarar que no
sabia ni de què li parlava el Jutge. I va rematar la representació més
important de la seva vida negant que mai hagués rebut ni pres xocolata amb un
tal comissari Villarejo, ni al seu despatx ni enlloc. I que, per tant, mai
hauria pogut informar al seu president de cap joc brut, que a ell no li constava
que sota les seves ordres s’haguessin fet trampes, complots ni organitzat
xarxes d’espionatge. Veure’m que dirà el Jutge, sobre si li ratifica o no al sòmines
d’en Fernández Diaz el rècord Guiness de l’estupidesa. De moment, sembla que el
senyor Jutge va remugar que no ho veia pas gens clar. Ara bé, acabi com acabi
el sainet, planyo a don Jorge pel paper d’estrassa que s’ha vist obligat a
representar per salvar el cul d’un viatjant de gra cuit. Però, ja se sap, per
un supernumerari de l’Opus, la lleialtat a l’amo no és discutible. Estarem,
doncs, a l’aguait del que digui el Jutge, però si voleu que us ho digui, em
penso que don Jorge ho té malparat perquè aquest Jutge, pel que m'han dit, no
té pa a l’ull.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada