EL JOC DELS DISBARATS

         Hi ha dies, us ho confesso francament, que reflexionar en veu alta sobre les coses que passen, des de a la política, a l’economia o a la societat en general em fa venir rebombori de panxa. I si m’escoltés les veuetes que em tempten a deixar-ho córrer, a engegar a parir panteres aquesta dependència diària del blog, per invertir el meu temps de jubilat en quelcom més profitós, m’abandonaria al “dolce far niente” que mai m’ha embruixat gens i que no crec que ara m’hi acostumés. Però, esclar, si te’l prens en serio aquest entreteniment intel·lectual de comentar l’actualitat, sobretot la que et desagrada i tufeja, resulta que t’enlluernen encara que no vulguis flaixos des de les clavegueres i laboratoris de la política, dels tallers de fantasies i draps bruts del món de l’economia i dels brots d’esquizofrènia i estupidesa col·lectiva cada cop més freqüents en una societat presonera a contracor d’una epidèmia tan devastadora com algunes de temps reculats.

       Els carrers comercials de les gran ciutats a vessar de gent impacient per retrobar-se amb una normalitat artificialment ressuscitada de repent, entre lluminàries de Nadal i amb comerços i restauració amb els braços oberts per fer oblidar les restriccions i tapar la boca als que soscaven l’eufòria d’un cap de setmana desbordat d’ofertes de Black Friday, traient a passejar l’espantall apocalíptic d’una tercera onada de contagis. I mentre, segons diuen, quasi un centenar de generals i militars a la reserva han escrit una carta al rei posant a parir el govern, i la recaptació d’aliments no ha arribat ni a la meitat de la gran recapta de l’any passat quan les necessitats s’han triplicat, resulta que després de malendreçar uns pressupostos generals parits amb cesària i una enèsima llei d’educació que manté la discòrdia i divideix el país, la gran preocupació del govern passa per decidir si les ovelles, que com cada any vulguin anar a casa per Nadal, podran fer-ho de sis en sis o arribar fins a la dotzena. Creieu-me que a vegades n’hi hauria per tirar el barret al foc.

        Però el cuc d’escriure comentant a la meva manera l’actualitat, de ficar-hi cullerada des d’aquesta tribuna que, no saps com t’ho mereixes, però segueixen diàriament de sis a set-centes persones, les quals segons quins dies han superat el miler, et fa repensar això de fotre el barret al foc, encara que de vegades n’hi hauria per això i per molt més. Però tal com està el pati de remogut i que tots els panorames pinten bastos, no em dona la gana de renunciar a denunciar, a la meva manera, allò que xerrica de les notícies quotidianes, procurant esbandir de l’ambient l'ombra de la depressió i animant a no caure en la resignació acovardida. El dret a pensar i a dir el què pensem no ens el pot arrabassar ningú si fem pinya i no ens deixem moltonejar. És l'única esperança que ens queda de ser lliures.