Follow by Email

dimecres, 18 de novembre de 2020

ELS PITJORS LLOPS SÓN ELS QUE ES POSEN PELL DE XAI I FAN EL PAPER DE VÍCTIMES.

        Com quan l’Estatut de Catalunya ara també com si fossin testimonis de Jehovà el ramat de simpatitzants del PP s’han proposat repetir “la croada” de recollir firmes espanyoles, per defensar aquesta vegada el castellà dels atemptats catalanistes que malden perquè desaparegui de les escoles d’aquest “territori espanyol”, segons ells contaminat pel separatisme i l’odi contra tot el que representa Madrid. Els pitjors llops de la camada s’han disfressat amb pell de xai, i fent-se passar per víctimes pidolen suports per imposar definitivament la llengua de l’imperi sobre el dialecte parlat per quatre pagerols ressentits. A recollir firmes, que se sàpiga, només hi surten els fills d’en Casado i de l’Aznar, però no tinc cap dubte que els seus cosins germans de Ciutadans o els cunyats de Vox estampiran la signatura satisfets a sota del plec de greuges dirigit als déus que habiten a l’Olimp del Tribunal Constitucional.

        Tota aquesta patuleia de ploramiques convençuts que si no fan alguna cosa, com aquesta de recollir firmes, el pobre castellà té els dies comptats a Catalunya, no deuen haver trepitjat gaire el territori ni s’han barrejat prou amb la gent que hi viu per adonar-se que si hi ha alguna llengua vulnerable és el català, que si no es fa respectar amb fermesa aviat acabarà colonitzat i magrejat pel castellà majoritari entre els immigrants i per l’anglès imprescindible pels que volen guanyar-se la vida en el món dels negocis o de la industria. El català sí que pot acabar convertint-se en una versió macarrònica de l’original. Els promotors de la campanya de salvació del castellà titllen els catalans que els bescanten de poc demòcrates, ja que no respecten el seu dret a la llibertat d’expressió. Però que s’ho puguin arribar a creure alguns dels ba-baus que els escolten amb la boca oberta em fa vomitar, francament; perquè el que fan no ho fan exercint cap dret democràtic, sinó pura i simplement per malícia, per rancúnia i sabent on han de pessigar perquè la fiblada dolgui més. I s’hi abonen, llamp me mau!

         Quan sento alguns dels seus correligionaris que viuen aquí i que inclús representen una part de la població a les institucions, la poca vergonya que gasten quan diuen que tota aquesta recollida de firmes – igual com va passar amb l’Estatut – ho fan perquè estimen la Catalunya de veritat que, evidentment, no és la que vota Puigdemont o Esquerra, sinó la que els vota a ells. I aleshores em retorna a la memòria una escena que vaig presenciar el juliol del 2018, de la qual com recordareu ja vaig referir-m’hi en aquest ma-teix blog. Estava prenent un refresc en una terrassa de la part alta de Manresa, bastant concorreguda de clients a aquella hora calorosa de mitja tarda. Unes taules més avall hi feien una mena de reunió de treball un diputat de Ciutadans al Parlament de Catalunya, el portantveu del grup municipal i una parella que m’era desconeguda. Damunt la taula, escampats papers i un parell de butlletins oficials que consultaven i discutien absorbits. En aquestes, a la dona que portava la veu cantant, vés a saber què li va picar, es va despenjar amb un exabrupte en veu alta, com si fos un rot una ventositat incontrolables: “Catalunya me importa una mierda!” Els que acompanyaven a la taula a la histèrica varen fer veure com que sentissin ploure, i a mi em va doldre que un parlamentari català no reacciones amb una mica de dignitat davant aquella falta de respecte. Però, en el fons, aquella sortida de to tan espontània no reflectia res més que la pocavergonya i la hipocresia d’aquells que dissimulen el fàstic que els hi fa Catalunya, emparant-se en un joc de paraules pervers: primer ens sentim espanyols i després catalans,

       A la meva manera de veure, en engegar-se aquesta campanya tan poca solta de la recollida de firmes per escalfar l’ambient electoral, no puc creure’m que cap dels que li donen suport tinguin objectius honestos, sobretot comprovant que alguns incordis mesells a més de donar-nos pel sac pretenen justificar-se al·legant que s’estimen molt la Catalunya dels que voten igual que ells i passen olímpicament de la Catalunya que vota uns altres. El president Pujol va apujar el llistó d'allò que va voler expressar en Candel quan va destapar la realitat dels “altres catalans”, remarcant que català és aquell que viu, treballa a Catalunya i vol sentir-se català. Però la gran assignatura pendent per a la convivència democràtica a aquest país és que hi hagi persones que, malgrat viure i treballar aquí, diuen que d’aquí no se’n sentiran mai perquè primer són d’allà. Preguntar-nos tots plegats per què són realitat aquests sentiments, seria una bona i honesta manera d’enfilar l’agulla per recosir una societat que, encara que alguns ho neguin, cada dia està més esquinçada per molts pedaços que hi posin la poca gent que queda de bona fe. Repeteixo: de la mateixa manera que un diputat català no se senti incòmode quan algú en la seva presència vomita que Catalunya l’importa una merda, afanyar-se a buscar firmes mentint descaradament per ensorrar un dels signes d’identitat que més s’estima Catalunya, la seva llengua maltractada durant dècades, no és només fastigós sinó un insult. I aprofitar per recollir aquestes firmes en temps de pandèmia quan tenim tantes altres prioritats per resoldre, em sembla un sarcasme.

Cap comentari:

Publica un comentari