UN PAÍS PATEIX QUAN LES CRISIS DEL SEU GOVERN NO TENEN RES A VEURE AMB LA CRISI DEL SEU POBLE.

Tant el govern de la Generalitat com el de l’Estat cada dos per tres passen per una mena de crisis existencials, la majoria de les quals provocades per malentesos o desavinences entre els seus socis, però massa sovint també per atacs de banyes. No són crisis que durin massa, més que res perquè de seguida n’apareixen de noves que fan que s’oblidin les anterior, però immers en una crisi permanent, si bé no mata el malalt el deixa baldat de mala manera. I el pitjor de tot és que cap d’aquestes grips no tenen res a veure amb les que pateix el poble. Que aquest sí que està en crisi profunda des de fa dies, una part molt important pràcticament fregant el coma. Ahir durant tot el dia i fins gairebé mitjanit, saltant-se el toc de queda, el govern de la Generalitat va estar reunit per llepar-se les ferides que els propis socis s’han causat els darrers dies. I els socis del govern de l’Estat, també es tiren els plats pel cap un dia sí i l’altre. Quan fan les paus, uns i altres, perquè pel compte que els té no deixen mai que la sang arribi al riu, diuen que tot plegat va ser un malentès i es donen d’alta del refredat, fins a la propera falconada. Però de la crisi que té defallit el poble, ningú de cap d’aquests governs se’n preocupa més enllà de receptar quatre cataplasmes.

          Moltes relacions d’amistat, polítiques, professionals, incloses les de parella, se’n van sovint en orris per culpa de malentesos estúpids, la majoria de les vegades conseqüència d’una manca de franquesa en la comunicació i, també esclar, a la poca paciència i voluntat d’esbrinar aquells fatals “m’han dit que havies dit”, abans no facin un racó al païdor i acabin provocant un entortolligament de budells difícil de gestionar. Els malentesos no aclarits immediatament, que és quan toca de fer-ho si entre les parts interessades hi ha un mínim de confiança, són el virus que estronca i ofega infinitat de bones relacions més o menys passables, fins que algú les emmetzina escampant zitzània. Però és que qualsevol lligam, harmonia, festeig o complicitat, incloses les coalicions de govern esclar, si no es basen en la confiança d’uns amb els altres, tard o d’hora van de mal borràs; una franquesa que ha de ser tant més ferma i decidida com sigui d’intensa i d’important l’empresa que es portin entre mans, ja que cap compromís, entesa o com li vulgueu dir pot sobreviure quan la confiança fa fàstic. I el mateix li passa al poble, quan perd la confiança amb els seus governants, que sent fàstic.

              A la meva manera de veure, doncs, caldria una mínima dosi d’empatia i de bon rotllo entre les persones, tant perquè un negoci comercial o una família no facin figa, com perquè els pactes estratègics i puntuals entre partits polítics de diferents color arrelin en un moment donat, prioritzant l’interès general per no acabar com el rosari de l’aurora. La història en dóna testimoni a bastament de que bastants pactes d’Estat, inclús entre països no gaire amics, s’han signat perquè els negociadors del projecte d’entesa tenien una bona relació personal. Per tant, no tenir mandra per dissipar els núvols dels malentesos així que despunten per l’horitzó, és fonamental per cantar victòria.

           Allò de que qui diu les veritats perd les amistats és un sofisma, una fal•làcia en definitiva, inventada i explotada pels que abonen la creença que en matèria de relacions humanes a vegades dóna més bon resultat l’ambigüitat calculada o els equívocs controlats que no pas la sinceritat i la lleialtat. Jo estic convençut del tot que deixant al bany-maria els problemes o malentesos que sorgeixen en una relació de qualsevol mena, ni que sigui amb la bona intenció de guanyar temps, només s'alimenten recels, sospites i mals pensaments, que acabaran podrint-la. La crisi del govern català ahir, ¿no tindrà molt a veure amb la publicació de l’enquesta del CIS sobre les properes eleccions catalanes, que dona la victòria a ERC i situa el partit de Puigdemont darrera del PSC i de Ciutadans? Un atac de banyes afegit a un refredat és preocupant perquè em sembla que aquesta "pandèmia política" no els deixa tenir el cap clar per ocupar-se de la pandèmia que preocupa al poble. Vet-aquí, doncs, la que ens espera aquests dos mesos que falten per anar a votar. Potser ens en faran perdre les ganes i tot!