Abans que la pandèmia ho desballestés
tot, s’escoltaven sovint retrets dels còmodament instal•lats en l’establishment
social i polític de la majoria de països, criticant els mitjans de comunicació
i retraient-los que perdessin temps i diners dedicant massa espai a reportatges
d’investigació sobre les qüestions que encapçalen aquesta reflexió. Deien que
feia lleig insistir tant en qüestions que no ajudaven a alegrar la vida. Què
coi volia dir “fer lleig”? Més lleig feia que, per no parar prou atenció, paios
a qui s’havia fet confiança votant-los ens aixequin la camisa.
¿Però, i si a l’establishment no li agradava que se’n
parlés de tot plegat perquè la corrupció, la pobresa, les crisis econòmiques,
el drama dels refugiats, inclús el reviscolament de l’extrema dreta i del
populisme, i vés a saber si no també aquesta merda de pandèmia, formés part
d’una conxorxa a gran escala? ¿I si, realment, els carros no s’estimben pel
pedregar per casualitat, sinó seguint una cadència freda i calculada de
trencacolls? ¿I si els que s’empatollaven aquests embolics de les bombolles
dels mercats emprenyats i de les primes de risc obeïen consignes perverses per
escampar pessimisme i frustració a dojo, perquè tots els pelacanyes i
poca-robes del món acabessin empassant-se l’orgull i l’autoestima, ben collats,
manyacs, contents i enganyats? Penseu-hi una mica, va!
Si, per exemple, el problema que tenien quasi la
immensa majoria de països fos tan veritat com se’ns volia fer creure a la
primera dècada d’aquest segle, i que el dèficit acumulat per les factures
generades per fer possible l’estat del benestar en tenia la culpa la culpa de
tot, ¿per quins set sous va resultar que la part més important de la llufa no
corresponia a capitals manllevats per pagar la factura de l’estat del benestar
sinó als interessos d’usura exigits pels creditors? ¿No seria que
l’establishment creditor s’estava fent la barba d’or a la salut dels que
necessitaven parar la mà contínuament per finançar els seus petits deliris de
grandesa o, simplement, per anar fent la viu-viu? ¿I si esgarrapant una mica
més la crosta, esbrinéssim que aquells que se n’aprofiten més de les crisis, de
la corrupció, del tràfic d’influències, de la guerra, inclús de l’auge dels
extremismes i populismes, són els mateixos que ens posen a dieta de resignació
i de paciència?
No m’agraden les teories de la confabulació i no sóc
dels que pretenc tranquil·litzar-me buscant sempre culpables per tot arreu,
però no puc treure'm la sensació que els que manen ens porten a vendre, per
ignorància o per malícia. Si tothom que predicava honestedat, transparència i
austeritat el 2008, des dels governs, de les institucions, de la banca o inclús
des de les trones, hagués començat per donar exemple, potser les maleïdes
crisis, calamitats i misèries ja estarien dades i beneïdes. La llàstima és que
els que solem anar amb el ciri a la mà ens vàrem adonar massa tard que sobre
els nostres caps hi volaven més voltors que no pas coloms. I ara, amb la
pandèmia, ja és tard per reaccionar i posar-hi remei perquè estem en mans d’un
despotisme il·lustrat que s’excusa en la salut per tenir-nos enganxats pel
coll, de genolls i cagats de por.
No sé pas què dir-vos, francament, davant tot plegat
perquè estic molt perdut; però, l’únic consell que se m’acut i que jo m’aplico
des de fa dies es anar en compte a badar i a confiar a cegues amb xarlatans o
redemptors de pacotilla, que també en temps de pandèmia sembla que s’hagi
aixecat la veda. El que m’estranya és que, com passava en temps reculats
d’epidèmies o de sequeres no toquin els esquellots de les rogatives. O qui sap
si el problema és que des de les esglésies tampoc saben com explicar-se que els
Déus misericordiosos de cadascuna d’elles permeti aquestes calamitats. Poc ho
sé pas, però algun dia se sabrà quins pecats li volen fer pagar a la humanitat
abans de tornar-la a la normalitat enganyosa d’uns quants vivint a l’esquena
dels altres. Penseu-hi una mica, va, avui que és diumenge i us lleu!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada