Follow by Email

dimecres, 11 de novembre de 2020

PARLEM DELS DESNONAMENTS, AMB UNA MICA DE CALMA (1)

            I per fer-ho assossegats el millor serà que des de bon començament deslliguem els llançaments de persones de la casa on viuen - en règim de lloguer o de propietaris hipotecats -, i els desnonaments forçosos de quadrilles que fan de l’okupació un estil de vida entre romàntic i anàrquic o, en alguns casos, un modus vivendi incívic. En el primer cas, és molt greu que cap persona sigui llançada de casa seva per la sola raó que no pugui pagar el lloguer o la quota hipotecària, perquè s’hagi quedat sense feina o sense la font d’ingressos amb que comptava per complir religiosament amb les seves obligacions. Per aquesta raó, gosaria a dir que llançar una persona amb família inclosa al carrer pot ser tan legal com es vulgui, però no deixa de ser una immoralitat de l’alçada d’un campanar, a més a més d’una vergonyosa falta d’ètica i de poca vista, tant des d’un punt de vista polític, com també econòmic parir lleis que legitimin inhumanitats com aquesta.

Quan va esclatar la bombolla immobiliària del 2008 i les flors i violes amb que havien convençut els bancaris forçats a subscriure hipoteques per un tub, inclús amb el primer palangana que passés per les oficines si no hi havia cap més remei per arribar als objectius de productivitat, en un tres i no res es varen marcir. I el que havia anat de manlleu per comprar-se la casa dels seus somnis sense tenir on caure mort, només refiant-se del sou i de les hores extres circumstancials, de cop i volta es va trobar sense extres ni sou, i abocat al pacte de la fam. La frustració i el desconcert dels bancs va ser enorme, ja que es van adonar com si vinguessin de l’hort que havien prestat diners a mansalva sense comprovar cap més aval que un full de nòmina, i sobrevalorant sovint els immobles a hipotecar. Molts bancs varen veure la fallida a quatre passes. Per tant, davant d’aquest futur apocalíptic, qui cregueu que va acabar pagant-ne el pato? Com sempre, els més ingenus i vulnerables: els que s’havien quedat amb una mà al davant i l’altra al darrera per culpa de la crisi econòmica sobrevinguda després que la banca, en un atac d’histèria, tanqués totes les aixetes del crèdit fent baixar portes de mala manera a infinitat d’empreses i negocis que podien anar tirant.

         I el govern, enlloc de perdre els papers i no reaccionar amb seny, va consentir que es desnonessin sense aturador tant els que no podien pagar la hipoteca com, també, els que s’endarrerien amb els lloguers. Si enlloc de seguir el joc a les oligarquies financeres, el govern hagués decretat una moratòria impedint que mentre durés la crisi ningú fos foragitat de la casa on vivia, renegociant els creditors unes quotes i un lloguers assequibles a les seves possibilitats momentànies, ens hauríem evitat molts de drames personals i, de ben segur, ni l’economia del país no hagués anat tant de mal borràs, considerant la morterada que va costar als contribuents el rescat dels bancs. Però, esclar, calia que el govern hagués tingut més que serradures al cap. ¿De què servia buidar cases perquè en un moment donat els que hi vivien no podien pagar la hipoteca, si al final de l’obra la majoria d'aquestes cases i pisos varen anar a parar al sac de la Sareb, que se les va malvendre en part a fons voltors o encara avui se li estant podrint a les mans? Si no s’hagués desnonat ningú, trinxant tantes il·lusions i autoestimes, quan es va redreçar a mitges l’economia moltes de les quotes i lloguers congelats s’haurien refet igual que tantes vides.

          Doncs ara es repeteix la mateixa història, ensopegant amb la mateixa pedra com els tanoques, com si l’experiència no hagués servit de res. En plena crisi pandèmica, ¿com es pot entendre que les lleis donin suport indiscriminat a tots els desnonaments que es presenten contra persones que, simplement, s’han quedat sense ingressos perquè han perdut la feina? I que aquests llançaments de persones de casa seva es faci protegint els llançadors amb la intervenció de la força pública armada amb porres i material antidisturbis és, francament, fastigós. De ben segur que en tots els casos els desnonats estarien disposats a renegociar temporalment un lloguer o una quota hipotecaria compatible amb els seus ingressos actuals. En el cas dels llogaters, sempre que el propietari depengués d’aquella renda per viure, a l’administració li sortiria més barat – econòmica i socialment -, completar la diferència, si voleu com si es tractés d’un subsidi a fons perdut, i en cas de la Banca, el fet d’establir una moratòria de part de la quota hipotecària diferint el seu pagament no significaria cap pèrdua irrecuperable ni inassolible, sinó només un minvament passatger de guanys. Seria com “un estiuet de sant Martí” meteorològic trasplantat metafòricament al món de les finances, referencia que ve com anell al dit avui, precisament, dia de sant Martí. Un altre mati reflexionarem sobre els desnonaments dels okupes, una assignatura lamentablement suspesa pels governs que s’estan deixant colar els gols per l'escaire. (Continuarà) 

Cap comentari:

Publica un comentari