ELS PETITS PLAERS SÓN ELS MÉS GRATIFICANTS, EN TEMPS DE PANDÈMIA

 

A voltes, sembla com que si no podent anar al bar a fer el cafetó, parlar de política o de xafarderies amb les amistats o fer barrila futbolera amb els quatre de la penya no sabessin com passar l’estona, quan hi ha tantes coses que ens poden estimular l’ànim en temps de pandèmia i de canvi d’hàbits per adaptar-nos per força a la punyetera “nova normalitat”. Són molts els estímuls sensuals de tota mena als que podem agafar-nos i als quals a penes donàvem importància abans de l’ensulsiada, malgrat sempre han estat la sal i el pebre de la vida. Potser si no perdéssim tant el temps marejant la perdiu, a vegades pel sol fet de no discutir per discutir ens estalviaríem moltes emprenyades agafades pels cabells, valoraríem més els petits plaers, les coses insignificants que tenim arran de nas, sense sortir de casa si no queda més remei. Sembla mentida que esmercem tanta energia i temps en jugar a arreglar el món dels altres, entestant-nos en trobar solucions enginyoses, màgiques i, a vegades utòpiques i tot, per resoldre des de la punyetera crisi econòmica o com parar les queixalades de la pandèmia, fins embolicar-nos a fer la competència als tècnics del nostre equip de futbol o de basquet favorit, debatent tàctiques, alineacions i fitxatges. Sense adonar-nos que ara per ara, precisament en temps de pandèmia, l´únic món del qual val la pena preocupar-se és el que compartim amb la família, amb els de casa.

Creieu-me, estic convençut que sovint ens aniria molt millor per la salut del cos i per l’equilibri mental, asseure’ns tranquil•lament darrera els vidres de la finestra de casa a veure sortir o pondre’s el sol de tardor, si no plou com ahir, esclar; o passar figues tranquil·lament havent dinat, escarxofats al sofà davant una tele en standby, amb l’ànima enterbolida. Penso que ens faria més profit una bona migdiada que ofegar la poca capacitat que ens quedi de reflexionar serenament, penjant-nos com abduïts dels telenotícies que ens matxuquen i emmetzinen el subconscient desvetllant-nos de nit, o alienant-nos amb tele-escombraria que només alimenta els pitjors instints. Us asseguro que hi ha moltes més maneres per passar el temps que encaparrar-nos per problemes dels quals ni en tenim, ni en sabem la solució, o matar les hores tafanejant com fures la vida de gent que es deixen esbudellar la seva intimitat per quatre quartos i un petricó de fama. En trobarem, si ens interessa de veritat trobar-ne, grapats de petits plaers que ens despertin la sensibilitat per coses insignificants que tenim tant a tocar dels ulls i dels dits, que potser per això, o per mandra o egoisme, no els hi parem prou atenció.

El confinament domiciliari amb que ens amenacen cada dia perquè fem bondat té connotacions que van més enllà d’un aïllament voluntari. S’estan aixecant murs de por, reals o imaginaris, que van contra el progrés, la llibertat i la pau, mentre se’ns repeteix que d’aquesta crisi, que té el seu origen o el seu pretext en el coronavirus, en sortirem reforçats. Des de març passat que en alguns edificis públics s’hi va penjar una pancarta que proclamava un “ens en sortirem!”, triomfal. Però després d’una eufòrica, desguitarrada i en alguns indrets histèrica desescalada, van tornar abans d’hora els rebrots de la pandèmia que han agafat tothom en calçotets i sense recursos imaginatius per entomar-los. Però, mesells, els governants repeteixen que ara anirem millor perquè ja tenim apresa la lliçó. Mentida podrida! Les segones parts mai són bones, llevat que ofereixin amb garanties una segona oportunitat; però, el problema és que tal com s’enfoca ara la cosa aquesta segona oportunitat s'assembla més a un atzucac al que no se li veu més remei que prendre paciència i resistir. La mateixa recepta de resistir, per cert, que donava als espanyols un tal doctor Negrin, quan la guerra ja l’havien perduda entre la desunió i la incompetència. Si almenys d’aquesta tribulació aprenguéssim a ser més realistes, més interdependents, més solidaris i més respectuosos amb les necessitats i la seguretat dels altres, podrien entomar millor els tocs de queda i la que ens espera. I, tanmateix, si ens servís per cultivar petits plaers oblidats com llegir poesia, escoltar música, cuinar plats inventats per llepar-s’hi els dits, rescatar del calaix dels mals endreços aquells entranyables jocs de taula, fer exercici adaptat a les circumstàncies per mantenir-se en forma, ferla petat per telèfon amb algú que saps està més sol que tu... En Mario Benedetti va escriure, més o menys, que l’únic consol que et queda enmig d’un caos, és que t'inventis prou revulsius per no parar boig.