RECORDEU ALLÒ DELS RICS, DELS CAMELLS I DEL FORAT DE L’AGULLA?

         Jo sempre parteixo de la base que ningú perquè tingui més, sopa dues vegades; i molts dels nous rics que s’ho varen creure - que sopar dues vegades imprimia caràcter -, en molts de casos acabaren criant malves després d’una fartanera. Per tant, si com a signe extern d’acabalat sopar dues vegades no serveix per res més que sobresortir per golafre, com és distingeix qui és ric? Quins són els paràmetres de la riquesa? Doncs tot és relatiu: per exemple, qui té el cul pelat de recórrer al banc d’aliments per sobreviure o que està desesperat per no trobar feina volent treballar, qualsevol persona que fes tres àpats normalets al dia, pagués el lloguer o la hipoteca d’un piset sense pretensions i pogués fer benzina per treure la família a escampar la boira algun que altre cap de setmana, li sembrava un vertader potentat. O sia, és el que us deia: que tot és relatiu, comparat amb què o amb qui. I avui, que ja portem quasi deu mesos de pandèmia, tot plegat encara s’ha trastocat una mica més perquè cada vegada en queda menys de classe mitjana, treballadora o autònoma, d’aquella a qui els pelacanyes o els poca-roba n’envejaven la vida endreçada que portaven.

         Justament aquests dies desfilen per la plaça de sant Jaume col·lectius de persones que tenien la vida més o menys encarrilada treballant per ells, per altres o portant un negoci sense estirar més el braç que la màniga, que avui es veuen caient més del cantó dels pelacanyes que no pas de dels que anaven fent la viu viu, encara que fos a empentes i rodolons. Però el que em rebenta de veritat és que, enmig d’aquest maremàgnum de petites empreses i negocis a punt de fer l’ànec definitivament, i de vides a quatre passes d’enfonsar-se perquè ja no saben a quin ferro roent agafar-se, hi hagi un grapat de polls reviscolats, més nombrós del que ens pensem si poguéssim posar-los en fila índia un darrera l’altre, que es vanten de no pagar els impostos que deurien perquè els surt més a compte camuflar les seves martingales darrera una teranyina d’enginyeria fiscal tan complexa com eficaç per estalviar-se’ls. I, tanmateix, el que em fot de veritat és que a aquesta colla d'impresentables, que ja els hi està bé no pagar el que toca i és just, si fa o no fa el que s’estalvien en solidaritat fiscal s’ho malgasten, de bon tros, en minutes que s’embutxaquen els seus fariseus assessors, uns personatges als quals els hi deu relliscar aquell acudit d’un poca-roba anomenat Crist, que feia broma dient que era més fàcil d’enfonyar un camell pel forat d’una agulla, que no pas que un ric anés a fer companyia a son pare Déu, al regne dels cels. Us sona aquesta musica celestial?

          Fa temps que crido al vent una pregunta ingènua, que de moment no troba resposta: ¿per què serà que a tot arreu on miro, inclús en països que es declaren militants anti-capitalistes i que tenen l’aigua al coll com nosaltres, intenten esquivar els dèficits que ofeguen els de baix retallant despesa pública en benestar social i apujant impostos finalistes o al consum, precisament aquells que fan més pobres als pobres i pessigolles als rics. El projecte de pressupostos que ahir es van començar a tramitar al Congrés amb l’etiqueta de progressistes, a l’hora de la veritat serviran perquè els pobres acabem sent més pobres i els rics més rics. Alguns, àdhuc, es faran la barba d’or sucant el melindro en les aigües tèrboles de la pandèmia. ¿Creieu que és innocent que les borses es disparin amb l'anunci de la vacuna? Per desgràcia, treure’n profit de les desgràcies és com si fos llei de vida. Ahir reflexionaven sobre els desnonaments que no s’aturen i avui ho podríem fer sobre els subsidis i ajudes que no arriben. Aplaudim que s’hagi rebaixat l’IVA de les mascaretes, però no ens adonem que mentre no siguin gratuïtes pels més vulnerables, com passa en altres països del costat, els que poden comprar-se-les de disseny encara es fotran un tip de riure a la salut dels que, tot i rebaixades, no les poden comprar i se les han de posar moltes més vegades de les higièniques. És el mateix que passa amb la qüestió dels metges i sanitaris: tenim a punt de petar la xarxa hospitalària, sobretot les UCIS per falta d’especialistes i els CAP per falta de personal, quan per desídia burocràtica sembla que hi ha uns quants centenars de metges forasters que no poden exercir perquè Educació porta un any de retràs per homologar els títols.

I ahir, el mateix l’oracle epidemiològic de la cort puigdemontista, el doctor Oriol Rifà, va reconèixer públicament a TV3 que l’estratègia de la criticada Diaz Ayuso a Madrid, multiplicant els tests ràpids basats en la detecció d’antígens havia estat un èxit, sense estrangular ni l’activitat cultural ni la restauració. A Catalunya, en canvi, les proves d’antígens estan a les beceroles, sobretot a les residències d’avis. I mentrestant, no ens podem treure del cap el crit desesperat d’una mare migrant davant el cadàver del seu fill de tres mesos, en Josep, ofegat quan era rescatat d’una patera. Ja podem anar cantant missa a la Sagrada Família o picant-nos el pit abans d'anar a dormir, que les coses són com són i així continuaran mentre no fem res efectiu per canviar-les.