AVUI TINC SARDINES FRESQUES PER ESMORZAR.

N’estic tan tip d’escoltar les mateixes noticies, repetides una i altra vegada fins al sadollament, que cada dia passo més d’estar pels noticiaris i les tertúlies on els que hi participen sembla que no es moguin dels platós de televisió i de radio, encara que tots tenen altres obligacions professionals per atendre, perquè massa sovint els que volen imposar la seva veu amb més acalorament són els més indocumentats. I vés a saber si no estan a sou d’algun lobby per ensarronar l’audiència amb quatre ximpleries i veritats explicades a mitges, o badomeries disfressades amb pell de dogma; per tant, si per cas engego la tele es per veure alguna pel•lícula entretinguda o un bon reportatge de viatges, ara que tampoc podem anar d’excursió i veure món, que em desembussin el terrat de cabòries, de migranyes i de diarrees mentals.

           No obstant això, cal estar al corrent de què passa al món. Jo hi dedico sense intermediaris tres quarts d’hora cada matí - ni un minut més, que ja n’hi ha ben bé prou per fer-te’n una idea del panorama -, a donar una llambregada a les portades dels cinc principals diaris catalans, espanyols, francesos, italians, anglesos, nord-americans, alemanys, xilens, argentins, mexicans i veneçolans, que tinc seleccionats a l’ordinador gràcies a les prestacions d’Internet, una eina que ben utilitzada és extraordinària. I amb aquesta ració d’actualitat en directe, resumida sense intèrprets m’apanyo i quedo ben servit perquè no se’m floreixin les neurones com a un tanoca i, si convé, pugui parlar de tot amb coneixement de causa. Feta aquesta carregada informativa matinal, em queda la resta del dia lliure per escriure, passejar, fer barrila amb qui vulgui – ara per telèfon -, i donar-me petites alegries gastronòmiques, a l’abast de la meva economia i audàcia culinària.

            Avui, per exemple, per esmorzar em penso preparar mitja dotzena de sardines ben grasses a la planxa, acompanyades d’una amanida de ceba tendra, unes quantes olives negres d’Aragó i una gerreta de vi negre de Falset sense batejar, perquè seria un sacrilegi aigualir-lo. Per postres, em posaré un tall de meló i una poma al forn cuinada a l’estil empordanès – canyella i anís dolç -; que jo sóc d’esmorzars de forquilla i de sopars frugals. En canvi, la dona, que no és tan de vida com jo, també es fa petits homenatges, potser no tan imaginatius i picants com els meus però igualment de complerts per enfocar el dia amb energia. Ah!, i a més a més, m’encanta preparar jo mateix els dos esmorzars. És una de les meves contribucions a l’equip que formem amb la Joana per trempejar la vida.

             A la meva manera de veure, doncs, només si ens posem a règim relativitzant severament el bombardeig d’informacions i contrainformacions que acaben desorientant-nos, neutralitzant l’impacte tòxic del reguitzell de males notícies de tota mena que no ens deixen ni espai per pensar, sobreviurem la pandèmia sense deixar-hi massa pèl. Sobretot si busquem temps per procurar que les activitats quotidianes ens facin feliços, inclòs anar al rengle per obligació i guanyar-nos les garrofes, estarem preparats per a no prendre mal en aquest món cada vegada més caòtic, desguitarrat, estrambòtic, egoista i cruel. Per la meva banda, com que ja estic jubilat, a part d’escriure, llegir i polemitzar amb qui se’m posi a tret – ara telemàticament, esclar -, una de les coses que més m’agrada de fer es cuinar, sense pretensions, plats senzills per a mi i per qui s’hi apunti a la xefla, d’aquells plats que conserven els sabors dels fogons de la mare o de l’àvia.

              Un d’aquests plats, per exemple, són les sardines que em faré avui per esmorzar, a la planxa a falta d’una bona brasa, Les posaré a coure sense fe'ls-hi l’autòpsia prèvia – la meva dona diu que és una heretgia gastronòmica no escapça’ls-hi el cap i neteja’ls-hi les tripes, però jo li replico que hi ha d’haver gent per a tots els gustos -, i fent servir només els dits de coberts, les deixaré amb l’espina pelada. Entre queixalada i queixalada, un bocí de ceba ben adobada amb vinagre i sal ... Els àngels hi canten en els esmorzars de forquilla i encara està per demostrar que ningú se n’hagi anat al canyet per ser-ne devot; en canvi, amb els sopars aneu en compte perquè no és bo anar-se’n a clapar amb la panxa plena. De totes maneres, amb les noves restriccions horàries ens haurem d’acostumar a sopar a les set i buscar-nos alguna distracció mentre fem la digestió, perquè no és qüestió d’anar-se'n al llit com les gallines. En fi, agafem-nos-ho bé i esprémem el suc del que ens quedi per viure, que la vida continuen sent quatre dies i tres passen corrents sense adonar-nos-en. I no us féu mala sang amb res, que el que tingui de venir ja ens ho trobarem, vacunats o a pit descobert. No cal pas que patim abans d’hora. Mirem de ser feliços, encara que sigui menjant sardines en comptes de caviar. I per molt que ho veiem tot negre, donem un cop de vista a l’entorn i en trobarem quatre dotzenes de persones que s’ho passen pitjor que nosaltres. Una manera d’entomar la vida amb optimisme és pensar que, comparats amb segons qui, som uns privilegiats. Llàstima que tot sovint alguns polítics de qui ens refiaven ens ho esguerrin. Si no fos per ells, a vegades aquest món seria perfecte; per tant, féu com si no existissin!