EN TEMPS DE PANDÈMIA NO PASSA COM EN CARNAVAL, QUE TOT S’HI VAL

            ¿Sabeu a quantes ciutats del món ahir hi van haver aldarulls relacionats amb la pandèmia? A 314, exactament, si he fet els recomptes degudament. O sigui, que els vidres trencats i els contenidors encesos a Barcelona no eren una flamarada solitària; inclús a Paris s’estampien els gendarmes contra les furgonetes i eren escridassats pels que estan en contra de l’autoritat i del sistema, sigui quin sigui, que obligui a comportar-se d’una manera o d’una altra, que prohibeixi i que reprimeixi. Si us hi fixeu, la seqüencia dels aldarulls violents sempre segueixen el mateix patró: els antisistema ultres, de dreta o d’esquerra, s’aprofiten descaradament de les protestes legítimes dels que expressen amb voluntat de fer-ho pacíficament la seva indignació o inclús ràbia, per determinades mesures imposades des del govern, de les quals discrepen democràticament perquè van contra les seves creences o perquè els perjudiquen i, en alguns casos, inclús els arruïnen, per infiltrar-s’hi i muntar saraus que només tenen per objectiu provo-car, cremant-ho tot i saquejant el que es pugui.

         Ahir a la plaça de sant Jaume, s’havien mobilitzat a través del sistema boca a boca uns centenars d’autèntics desesperats en veure com les mesures anti covid-19 destrossaven literalment la seva vida i els seus negocis, per protestar contra uns manaires que no els mereixin confiança. I per la rereguarda, una mica més tard, es presentaren escamots d’agitadors professionals convocats expressament per organitzar desordres ben sonats, fent-se passar per indignats manifestants de bona fe. No cal que us expliqui com va acabar la baralla campal, perquè ho vàrem poder seguir des de casa estant gairebé al moment. Una imatge val més que mil paraules i no cal que ens expliquin res sobre espontaneïtat, allà la gent que s’hi va presentar per armar un sant quintin anava ben proveïda de pedres i d’altres materials llancívols. I quan se’ls hi va presentar l’ocasió saquejaren unes quantes botigues, no precisament de queviures perquè tenien gana, sinó un decathlon per robar bicicletes i patins. La premsa ha dit que era gent d’extrema dreta, fent-se ressò de la informació policíaca; però, tant li fa, en matèria d’agitació cap de les dues extremes té res per ensenyar a l’altra. I, repeteixo, no estigmatitzem Barcelona, que a tot arreu couen faves: des dels camps elisis de Paris, al triangle d’or de Burgos o a la plaça major de Palerm. El que passa és que mentre a les manifestacions n’hi ha que hi van de bona fe, pensant-se que arreglaran el seu petit món, d’altres s’hi afegeixen per cremar el món sense manies, perquè els seus oracles els han pujat en la creença que quan pitjor, millor; que quan els rius baixen remoguts els pescadors furtius es posen les botes.

       Però no perdem de vista que si els manifestants, que surten a protestar de bona fe contra les mesures ordenades pels governants per en teoria complicar la capacitat de contagi del virus, poguessin creure en les promeses dels seus líders, segurament es quedarien a casa. Però el problema de tot plegat rau en que els governants d’avui dia, quasi sense cap excepció, no donen la talla i, per tant, per molta pelica que tinguin no desperten entusiasme entre els ciutadans i pocs se’ls creuen. D’entrada, els seus missatges són tot el contrari del que ha de ser una crida a la confiança. Si volen que la gent faci cas dels sacrificis que recomanen de fer, han d’esperonar-la amb la seguretat que creient se’n sortiran. No poden vendre els sacrificis espantant encara més dient que si no fan efecte, noves clatellades. Si els governants no fan els possibles per mostrar als ciutadans la llum a la sortida del túnel, tots plegats tenim mala peça al teler perquè no hi ha prou policia ni exercit per obligar a confinar-se la gent per força si considera que no serveix per res de fer-ho. Només funcionaria si els que s’expliquen des dels faristols fossin creïbles, generessin confiança i la gent voluntàriament decidís sacrificar-se massivament sense necessitat d’amenaçar-los amb sancions. Però hi ha una crisi tan profunda de lideratge polític que, francament, em fa por que no ens en sortim per les bones mentre els que governen no es posin les piles, baixin dels burros als que s’han enfilat i escoltin sense prepotència les solucions que planteja la ciutadania per anar passant com es pugui sense ensorrar els mitjans de guanyar-se la vida i deixar-hi la pell a la misèria.