Si voleu que us ho digui
clar i català, penso que quan qualsevol òrgan de govern, administratiu o
executiu, tenint plenes facultats per decidir prefereix consultar amb experts,
abans de mullar-se, només hi trobo dues explicacions lògiques per aquesta conducta:
que el govern pequi de prudència i no vulgui ficar-se de peus a la galleda
prenent decisions precipitades o que sigui conscient que la decisió que s’ha de
prendre inevitablement no agradarà, i s’estima més atribuir a tercers el mal
tràngol de fer empassar una píndola massa amargant. Hi ha una tercera
possibilitat gens menyspreable: que es vulgui guanyar temps per ajornar sine
die amb promeses, decisions que no poden endarrerir-se sense una bona excusa.
¿Heu parat atenció que quan es tracta de donar bones
notícies no calen assessors ni experts perquè als polítics, com a tothom, ja
els hi agrada penjar-se medalles i atribuir-se èxits; però, ai las!, la cosa
canvia quan els governants necessiten que algú els hi faci de pantalla
protectora i els tregui les castanyes del foc. Per tant, quan en un moment
donat d’una negociació es proposa crear comissions d’estudi em temo que qui ho
planteja no juga prou net i que, francament, es posa en marxa una estratègia
que per desgràcia servirà més per endarrerir la tramitació del que sigui que no
pas per accelerar-la. ¿Quina millor excusa que fer servir el comodí
d’acollir-se al dictamen d’una comissió d'experts, abans de moure fitxa?
¿Quantes comissions de "savis" no s’han constituït, per exemple, per
treure’n l’entrellat i el desllorigador per garantir la sostenibilitat de les
pensions públiques? Quan us poseu les mans al cap de la sorpresa, sapigueu que
després de tants informes redactats i pagats, el més calent és a l’aigüera.
I es que les recomanacions dels experts i assessors
que es vesteixen amb la pell “d’homes bons” però que en comptades ocasions
solen coincidir en el dictamen final, cosa que prou sabien bé que passaria els
que van constituir aquestes comissions, i la manca d’unanimitat o les
discrepàncies molt sovint es fan servir de justificació per no agafar un toro
esquerp per les banyes. Quelcom per l’estil deu passar ara amb la qüestió de
com torejar el coronavirus i planificar la desescalada perquè tothom destigui
content, amb l’agreujant que massa expert dona la seva opinió “particular” com
aquell qui diu al primer que passa i que, inclús, quan en teoria s’ha arribat a
un principi d'acord sempre hi ha qui no es pot estar de marcar paquet malgrat
només sigui afegint petits matisos, que si bé no modifiquen substancialment les
conclusions, abonen innecessàriament els recels i la susceptibilitat dels
profans. Per exemple, amb l’assumpte de la subhasta de vacunes a mig acabar. En
parla tant tothom massa, que vés a saber si no serà per aquesta raó que cada vegada
hi ha més gent que diu que s’ho pensarà si se la posa o no. I això que, en
teoria, li va la vida; però és més forta la resistència a servir de conillet
d’índies. Per tant, apart de màrqueting s'ha de fer molta pedagogia.
Sóc del parer que a vegades els experts i els
assessors en general parlen massa i, estic segur que sense malícia, predisposen
a cridar blat!, quan encara no el tenen al sac i ben lligat. Ja comprenc que
deu ser difícil tenir la boca closa quan tothom diu la seva, i el fumut és que
no passa només a nivell col·loquial en tertúlies informals o deixant-se caçar
per un entrevistador punyeter, sinó que des del mateix entorn de la OMS no
sempre tothom sembla que estigui llegint la mateixa partitura. I malgrat estic
convençut que no es fa amb mala fe, el resultat és que els missatges
contradictoris dels experts, encara que només sigui en les formes, creen
confusió quan qui escolta no fila tan prim. Per tant, per evitar desconcerts a
la meva manera de veure caldria que els experts parlessin menys i treballessin
més, però en silenci fins que no tinguin resultats definitius per comunicar.
I si en qüestions sanitàries sembla força enraonada
la reflexió, si em poso en terreny polític referint-me als experts o assessors
com “homes bons” potser amb aquest eufemisme em passo de rosca perquè no
n’estic segur que sempre els consells que donen siguin sempre desinteressats i
neutres. Si em permeteu que em descari i us sigui sincer del tot, em preocupa
tant o més que qui paga la factura de l’encàrrec quedi satisfet només amb un
informe que no el contradigui. I com que això també ho sap el contractat com
“expert”, "savi" o "home bo", sense mentir en absolut cuina
els resultats de la recerca pel cantó que li convingui. I com que tot depèn del
vidre amb que es mira, ja està tot dit! Hi va haver una època, potser quan era
més jove i anava amb el lliri a la mà, que els experts em queien bé, i alguna
vegada, fins i tot, em van convidar a participar en alguna d’aquelles tertúlies
radiofòniques, en les quals per endollar-t’hi havies d’aparentar ser “expert en
tot”.
Però els experts em varen decaure completament quan
tot just hores abans que esclatés la gran bombolla immobiliària i fes fallida
Goldman Sachs desencadenant la ruïna de tantes persones, la majoria de les
quals encara no s'han recuperat, una comissió d’experts garantiren als
inversors que la salut financera del banc era immillorable. Jo he arribat a la
conclusió, doncs, que d’experts de veritat no n’hi ha gaires dels que te’n
puguis refiar al cent per cent. D’aquests, moltes vegades ni en coneixes la
fesomia i amb prou feines la veu, ja que només parlen quan el que tenen de dir
ho porten ben estacat al sac. La majoria, però, només són experts en fer volar
coloms o jugar a la puta i la ramoneta. Esclar que no teniu perquè fer-ne cas
del que us dic; jo no sóc pas, Déu me’n guardi, cap expert.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada