Follow by Email

dimarts, 17 de novembre de 2020

I SI PARLEM DELS QUE SÓN EXPERTS I DELS QUE PENSEN SER-HO?

Si voleu que us ho digui clar i català, penso que quan qualsevol òrgan de govern, administratiu o executiu, tenint plenes facultats per decidir prefereix consultar amb experts, abans de mullar-se, només hi trobo dues explicacions lògiques per aquesta conducta: que el govern pequi de prudència i no vulgui ficar-se de peus a la galleda prenent decisions precipitades o que sigui conscient que la decisió que s’ha de prendre inevitablement no agradarà, i s’estima més atribuir a tercers el mal tràngol de fer empassar una píndola massa amargant. Hi ha una tercera possibilitat gens menyspreable: que es vulgui guanyar temps per ajornar sine die amb promeses, decisions que no poden endarrerir-se sense una bona excusa.

        ¿Heu parat atenció que quan es tracta de donar bones notícies no calen assessors ni experts perquè als polítics, com a tothom, ja els hi agrada penjar-se medalles i atribuir-se èxits; però, ai las!, la cosa canvia quan els governants necessiten que algú els hi faci de pantalla protectora i els tregui les castanyes del foc. Per tant, quan en un moment donat d’una negociació es proposa crear comissions d’estudi em temo que qui ho planteja no juga prou net i que, francament, es posa en marxa una estratègia que per desgràcia servirà més per endarrerir la tramitació del que sigui que no pas per accelerar-la. ¿Quina millor excusa que fer servir el comodí d’acollir-se al dictamen d’una comissió d'experts, abans de moure fitxa? ¿Quantes comissions de "savis" no s’han constituït, per exemple, per treure’n l’entrellat i el desllorigador per garantir la sostenibilitat de les pensions públiques? Quan us poseu les mans al cap de la sorpresa, sapigueu que després de tants informes redactats i pagats, el més calent és a l’aigüera.

           I es que les recomanacions dels experts i assessors que es vesteixen amb la pell “d’homes bons” però que en comptades ocasions solen coincidir en el dictamen final, cosa que prou sabien bé que passaria els que van constituir aquestes comissions, i la manca d’unanimitat o les discrepàncies molt sovint es fan servir de justificació per no agafar un toro esquerp per les banyes. Quelcom per l’estil deu passar ara amb la qüestió de com torejar el coronavirus i planificar la desescalada perquè tothom destigui content, amb l’agreujant que massa expert dona la seva opinió “particular” com aquell qui diu al primer que passa i que, inclús, quan en teoria s’ha arribat a un principi d'acord sempre hi ha qui no es pot estar de marcar paquet malgrat només sigui afegint petits matisos, que si bé no modifiquen substancialment les conclusions, abonen innecessàriament els recels i la susceptibilitat dels profans. Per exemple, amb l’assumpte de la subhasta de vacunes a mig acabar. En parla tant tothom massa, que vés a saber si no serà per aquesta raó que cada vegada hi ha més gent que diu que s’ho pensarà si se la posa o no. I això que, en teoria, li va la vida; però és més forta la resistència a servir de conillet d’índies. Per tant, apart de màrqueting s'ha de fer molta pedagogia.

           Sóc del parer que a vegades els experts i els assessors en general parlen massa i, estic segur que sense malícia, predisposen a cridar blat!, quan encara no el tenen al sac i ben lligat. Ja comprenc que deu ser difícil tenir la boca closa quan tothom diu la seva, i el fumut és que no passa només a nivell col·loquial en tertúlies informals o deixant-se caçar per un entrevistador punyeter, sinó que des del mateix entorn de la OMS no sempre tothom sembla que estigui llegint la mateixa partitura. I malgrat estic convençut que no es fa amb mala fe, el resultat és que els missatges contradictoris dels experts, encara que només sigui en les formes, creen confusió quan qui escolta no fila tan prim. Per tant, per evitar desconcerts a la meva manera de veure caldria que els experts parlessin menys i treballessin més, però en silenci fins que no tinguin resultats definitius per comunicar.

            I si en qüestions sanitàries sembla força enraonada la reflexió, si em poso en terreny polític referint-me als experts o assessors com “homes bons” potser amb aquest eufemisme em passo de rosca perquè no n’estic segur que sempre els consells que donen siguin sempre desinteressats i neutres. Si em permeteu que em descari i us sigui sincer del tot, em preocupa tant o més que qui paga la factura de l’encàrrec quedi satisfet només amb un informe que no el contradigui. I com que això també ho sap el contractat com “expert”, "savi" o "home bo", sense mentir en absolut cuina els resultats de la recerca pel cantó que li convingui. I com que tot depèn del vidre amb que es mira, ja està tot dit! Hi va haver una època, potser quan era més jove i anava amb el lliri a la mà, que els experts em queien bé, i alguna vegada, fins i tot, em van convidar a participar en alguna d’aquelles tertúlies radiofòniques, en les quals per endollar-t’hi havies d’aparentar ser “expert en tot”.

        Però els experts em varen decaure completament quan tot just hores abans que esclatés la gran bombolla immobiliària i fes fallida Goldman Sachs desencadenant la ruïna de tantes persones, la majoria de les quals encara no s'han recuperat, una comissió d’experts garantiren als inversors que la salut financera del banc era immillorable. Jo he arribat a la conclusió, doncs, que d’experts de veritat no n’hi ha gaires dels que te’n puguis refiar al cent per cent. D’aquests, moltes vegades ni en coneixes la fesomia i amb prou feines la veu, ja que només parlen quan el que tenen de dir ho porten ben estacat al sac. La majoria, però, només són experts en fer volar coloms o jugar a la puta i la ramoneta. Esclar que no teniu perquè fer-ne cas del que us dic; jo no sóc pas, Déu me’n guardi, cap expert.

Cap comentari:

Publica un comentari