Follow by Email

dilluns, 2 de novembre de 2020

APALANCAR-SE DARRERA LA MAJORIA SILENCIOSA, EN DEMOCRÀCIA ÉS UNA FAL.LÀÇIA

        Emparar-se en una suposada majoria silenciosa com excusa per menystenir, posar pals a la roda o pretendre imposar uns determinats plantejaments polítics, econòmics o socials sense haver obtingut el recolzament explícit de les urnes, és com defensar-se panxa enlaire, com els gats, perquè no es tenen suports ni avals democràtics suficients. I quan d’aquesta excusa de mal pagador se n’abusa sistemàticament, referint-s’hi a la majoria silenciosa com un argument d’autoritat cada dos per tres, és un símptoma preocupant de manca de criteri i legitimitat democràtica; una característica freqüent, per cert, en líders esbiaixats, decadents i eixorcs d’idees constructives capaces d’encaterinar la ciutadania en positiu.

Però, sobretot, fer-se el rebec vantant-se de representar els interessos d’una majoria silenciosa indemostrable i fantasmal, és una fal•làcia impròpia de cap demòcrata honest, ja que precisament gràcies a la democràcia tota la ciutadania d’un poble disposa de vot i de veu inviolables i, per tant, ningú pot emparar-se en vots “in pectore” ni ocults, puix la clau de volta de viure en un sistema democràtic és que tothom té dret a expressar directament, sense intermediaris ni censura prèvia tant les seves preferències com les seves discrepàncies, votant civilitzadament enlloc de fer-ho a cops de destral o fent entrar els claus per la cabota, accepteu-me les metàfores.

           A la meva manera de veure, el desideràtum d’una societat democràtica - mai me’n cansaré de repetir-ho en aquest blog i allà on calgui-, és arreglar les diferències polítiques enraonant, inclús discutint si cal per buidar el pap, però escoltant: enraonar tant com calgui per defensar el teu punt de vista però, tanmateix, escoltar per a no perdre’t ni una coma del punt de vista de l'altre. Quan un partit polític o un col•lectiu ciutadà més o menys organitzat, es rebel•la contra el veredicte de les urnes, objectant al legítim i objectiu resultat electoral una impossible d’avaluar i de comptar majoria silenciosa, que gairebé sempre resulta que s’engreixa amb els que, pixant-se en la democràcia, varen fer fastigosa campana el dia de les eleccions. És a dir: els que tot el dia recorren a la majoria silenciosa per justificar la legitimitat de les seves opinions, són uns impresentables bandarres que especulen amb que tota aquella gent que es queda a casa i no surt a votar o a manifestar-se al carrer, en realitat pensa com ells.

           En definitiva, si la democràcia es basa en decidir mitjançant el vot lliure i secret, qui no parla ni diu la seva quan toca és perquè no vol, no perquè no el deixin; i per tant ningú es pot apoderar de la seva voluntat fent un judici d’intencions. Pretendre representar la voluntat de teòriques majories silencioses per impedir majories parlamentàries referendades a bastament a les urnes, és propi de lladres, agitadors d’espantalls i, perdoneu-me la franquesa, d’aspirants a enterramorts de la democràcia. Per la mateixa regla de tres, no és democràtic un discurs polític que parli en nom del poble. Si encara aquest polític estigués avalat per una majoria significativa de vots, què hi farem! Però és que qui abusa de posar-se en va el poble a la boca, moltes vegades no representa trinco-trinco més enllà del deu per cent del cens o potser ni hi arriba. En democràcia ningú pot atribuir-se la representació de tot un col·lectiu i, per tant, quan es parla de “dones”, “joves” o “treballadors” en abstracte, s’hauria de puntualitzar que hom es refereix només a les dones, joves i treballadors de la seva parròquia. Les d’altres parròquies deuen tenir els seus pastors, advocats o oracles. D’aquí ve la importància d’enraonar-se les coses abans d’anar a hòsties, perquè com que tota la raó no la té mai ningú en exclusiva, s’ha de respectar la raó que puguin tenir els altres. Com a mínim deixant que s'expliquin, enlloc de pretendre aixafa’ls-hi el cap a cops de majoria silenciosa. I com us dic moltes vegades, qui sigui frare, que prengui candela i que em perdoni les molèsties; perquè jo sí que només parlo per mi i no fanfarronejo de cap “majoria silenciosa” que pensi com jo.

Cap comentari:

Publica un comentari