L’ARMISTICI AL GOVERN DE LA GENERALITAT NO HA DURAT NI VINT-I-QUATRE HORES

 

        Després d’una setmana de fer el préssec com a govern, quasi cada dia per una tonteria o per una altra, dijous passat les hostilitats es varen enfilar acusant-se mútuament els socis de la coalició d’haver filtrat als mitjans el projecte de desescalada de mesures de protecció de la pandèmia. El vicepresident va donar un cop de porta i amb els seus consellers van deixar plantada una reunió de treball amb els consellers de l’altre bàndol - parlem clar, el govern no és d’unitat sinó de camarilles -, amb l’excusa que hi havia massa roba estesa. Naturalment, la premsa hi va sucar el melindro per enèsima vegada en aquesta xocolata desfeta de les desavinences familiars. i envistes del nou escàndol es va intentar apedaçar el descosit convocant solemnement un comitè de crisi – també s’hi varen lluir posant-hi l’etiqueta –, que va durar més enllà del toc de queda i que, segons van assegurar els interessats en treure ferro a la guerra freda entre les dues faccions, es van fer quatre pipades protocol·làries a l’enèsima pipa de la pau entre cada tribu.

        Però, vés per on encara le flaire de fum no s’havia esvaït del tot a Palau, que un nou “casus belli” va declarar-se a mig matí. La super-consellera i vicària en funcions del president Puigdemont, potser perquè no s'havia tret les lleganyes, va caure, també per enèsima vegada, en la temptació de parlar més del compte, i enmig d'una entrevista radiofònica va confessar a la periodista que estava per veure si el dia dels enamorats – a vegades n’hi ha per llogar-hi cadires amb aquestes “coincidències” casuals –, es farien o no eleccions. No havia transcorregut una hora del brot d’incontinència verbal de l’eclèctica Meritxell, que el vicepresident en funcions de president, però no de vicari com el seu predecessor, va desmentir la seva mitja taronja governamental ratificant que en data 14 de febrer el ramat seria convocat a les urnes.

         Però el ramat a qui es refereixen els uns i els altres, no és com el d’abans que obeïa a cegues el xiulet dels pastors (i pastores, perquè no se m'emprenyin i em titllin de racista), o les bordades dels gossos d’atura, avui al ramat ja n’hi ha molts que pensen i decideixen pel seu compte i que comencen a conèixer els coixos bo i asseguts. Per aquesta raó, no se’ls hi pot retreure que allò que va dir la Budó sonés a tarambanada i a baliga-balaga, després que tothom s’hagués assabentat que pel seu bàndol o camarilla les expectatives de guanyar pintaven bastos, si s’han de creure els oracles.

        Per tant, per molt que vulguin fer-nos empassar que no cal posar la salut del ramat en perill anant a votar mentre duri la pandèmia, se’ls hi veu la de sota d’una hora lluny i com dirien els castellanufos: “ ¡a otro perro con ese hueso!”. A la meva manera de veure, però, el que hauria d'haver fet, i ja van tard, és posar les urnes d’una vegada i deixar que “el poble”, amb qui tant s’omplen la boca quan els hi convé, sense pressions subliminals ni èpiques compleixi amb la seva obligació sobirana de premiar o carbassejar a qui s’ho mereixi. Jo vull creure que el poble ja no porta llana al clatell i sap separar el blat de la palla, les paraules dels fets, la retòrica de la feina ben feta. I que consti que per les bramades que jo escolto, el ramat no està gens content perquè no s’haguessin convocat eleccions molt abans, quan els desencontres varen començar a produir-se i es va fer palès que la pleta no tenia amo ni mestressa. Cap dia millor que un diumenge per endinyar-vos una reflexió en forma de paràbola.