SARKOZY – JUAN CARLOS – LLIÇÓ PRÀCTICA SOBRE REPÚBLICA I MONARQUIA

             Nicolas Sarkozy va esdevenir des d’ahir el primer expresident de la república francesa que la fiscalia, en nom de la república i el poble, ha fet asseure’s al banc dels acusats, en un judici penal. El seu predecessor i “padrí polític”, en Jacques Chirac, fou jutjat també i condemnat l’any 2011 per malversació de fons públics durant el seu mandat; però el molt murri es va estalviar el mal tràngol de comparèixer donant la cara davant el tribunal amb posat de reu, perquè va al·legar un oportú mal de ventre. Per tant, de moment, el marit de la Carla Bruni ha afegit als seus “encants” personals i currículum professional, el d’ésser el primer expresident francès jutjat per corrupció. I si la fiscalia fa bé els deures i no perd els papers en una cantonada. com passa sovint amb els fiscals espanyols quan investiguen el rei emèrit, es pot guanyar deu anys a la cangrí i pagar una multa d’un milió d’euros.

         Però tot plegat és “peixi minuti” comparat amb la imatge de tot un expresident dipositari durant el seu mandat de la “grandeur” de la república francesa, obligat a espolsar-se la merda de les espatlles, des del galdós i poc xic banc del acusats. La primera sessió del judici, però, ha estat vista i no vista, ja que un dels seus companys de malifetes, al qual presumptament va temptar, quan era el que manava més de tots els francesos, perquè acceptés enllardissar-se en la feina bruta que es portava entremans, un tal magistrat Azibert, ha al·legat que era una persona que es considerava vulnerable davant el coronavirus, i cagat de por s’ha estimat més quedar-se a casa ben repapat a la vora del foc. Mentrestant, doncs, se li mira la febre i potser se li fa un PCR, la vista s’ha ajornat fins dijous. Tota aquesta conxorxa entre el president i el magistrat prové d’una acusació de presumpta corrupció i tràfec d’influences que es remunta a l’any 2014, quan ja no exercia de president, en el marc d’una investigació per un suposat finançament il·legal de la seva primera campanya electoral amb diner poc net procedent de Llívia. I, segons la imputació de la fiscalia, en Sarkozy hauria “tocat” el magistrat perquè li fes uns quants “favors”, com ara filtrar-li informació privilegiada sobre el contingut d’altres procediments judicials en curs que l’esquitxaven i força.

           Però, l’objecte d’aquesta reflexió no és debatre les consideracions jurídiques de la imputació, sinó fixar-nos en com la màquina judicial d’una república consolidada com la francesa no ha tingut mandra ni contemplacions a l’hora de passar pel sedàs la conducta corrupte del seu cap d’Estat. En comparar aquesta diligència i neutralitat dels fiscals francesos amb la tolerància i parcialitat quasi reverencial dels fiscals espanyols envers el rei emèrit Juan Carlos, pot convertir-se aquesta reflexió en una lliçó pràctica i molt didàctica sobre la dicotomia República – Monarquia, o si ho voleu dir amb més franquesa, sobre la diferencia entre viure com un ciutadà o com un súbdit. Cada dia que passa els mitjans de comunicació ens sorprenen amb una nova martingala financera del nostre ex-cap d’Estat i rei emèrit, apeixada vés a saber des quants anys ençà amb comissions a compte dels seus serveis com a aconseguidor de substanciosos contractes i negocis internacionals, a costa esclar i per partida doble de sagnar la Hisenda Pública: encarint els pressupostos i no liquidant impostos pels beneficis obtinguts, desviant-los a paradisos fiscals. Ha hagut de ser gràcies a procediments judicials oberts a l’estranger que la justícia d’aquí ha fet veure que es movia.

Però, no ha trigat gaire l’establishment avalador de la monarquia, inclús des de dintre del propi govern i de les bancades parlamentàries més reaccionaries, a treure el santcristo gros de la immunitat reial per exonerar “el campechano” de qualsevol culpa. De manera que és improbable que veiem mai el monarca i cap d’Estat, imputat al banc dels acusats com els ex-presidents republicans del país veí. Per tant, no perdem el temps polemitzant teòricament sobre monarquia o república. La monarquia, a part de ser hereditària i, per tant, no elegibles els seus titulars ni limitat el temps d’escalfar el tron, sempre està protegida per una patina de beatífica i submisa inviolabilitat. En canvi, la república permet l’accés a qualsevol ciutadà plebeu, però impedeix que s’hi faci vell vivint com un menjapà, a l’esquena del poble. I sobretot, un president republicà davant la llei és igual com qualsevol altre pelacanyes i si s’ha untat descaradament els dits haurà de purgar sense contemplacions. Després d’aquesta lliçó pràctica, doncs, que cadascú decideixi sota quina forma d’Estat prefereix viure. A la meva manera de veure, si en teoria és cert que tant em pot “afaitar” o aixecar la camisa un president republicà que un monarca, prefereixo que ja que no ho puc evitar, almenys que qui la faci la pagui. I, de moment, sembla que la república és la que me’n dona més garanties.