En les democràcies occidentals, cada país té el seu particular sistema d’elegir els representants que facin realitat aquell mantra de que “el poder resideix en el poble”. Alguns d’aquests sistemes electorals tenen característiques tan imaginatives com complicades; ara mateix en tenim un exemple als Estats Units. Però malgrat tanta diversitat de legislació electoral gairebé mai es compleix aquell principi utòpic que cada home un vot, perquè per atendre infinitat de conveniències, sigui per aconseguir un equilibri territorial entre el món rural més o menys despoblat i les grans concentracions de població urbana, o sigui per garantir-se la governabilitat l’endemà de cada consulta a les urnes, cada país disposa de patrons electorals tan originals i fets a mida que es fa difícil d’exportar-los.
En aquest sentit, val la pena recordar la mandra dels polítics de casa nostra, després de quasi quaranta anys de restauració de la democràcia, per parir una llei electoral catalana que acosti cada vegada més l’acte d’anar a votar a aquell desideràtum de pissarrí, concretat en el principi d'un home, un vot. I no podem oblidar-nos-en d’aquesta galvana política perquè els vots, encara que sembli que haurien de ser unes criatures innocents, tendres i pures, paradigma d’un paradís democràtic, en realitat no totes les paperetes són iguals, ni tenen el mateix valor. És a dir: el fotut de la qüestió és que no tots els vots cotitzen en el mercat electoral al mateix preu, i cada partit polític burxa per determinar aquest preu en funció dels seus interessos. Ja que, en el fons, la mare dels ous i el que importa als aparells dels partits és únicament amb quants vots es pot comprar un escó. Aquell principi tan maco d’un home un vot, en la pràctica ha degenerat en un concepte més mercantilista: quan costa en vots un escó? I com que el preu no és el mateix a l’alt Urgell que al Maresme, per exemple, els senyors diputats, obeint la disciplina imposada pels aparells dels seus respectius partits, no tenen cap pressa per arreglar-ho.
A la meva manera de veure, doncs, tanta gansoneria els hi hauria de passar comptes a ses senyories; però no sembla pas que ni des de la pròpia militància dels partits, ni des de les plataformes ciutadanes que s’han posat de moda per fotre canya segons com i a qui, s’hagi fet una pressió adequada i sistemàtica a una deixadesa tan fragant de les obligacions dels honorables membres del Parlament. Quaranta anys són molts anys de fer el dròpol fugint d’estudi. Ja que per causa d’aquesta mandra, impotència o esterilitat col·lectiva, la democràcia va coixa i mal girbada. Perquè d’aquesta llei electoral que no acaba d’engendrar-se, no només se n’espera una aproximació a l’ideal d’un home un vot, sinó també per resoldre qüestions tan elementals com llistes que no estiguin tancades i barrades, o decidir en una segona volta la governabilitat definitiva del país o del municipi a través de votació directa de l’electorat entre els dos candidats més votats, decisió sobre la governabilitat en que avui a l’electorat se’l deixa de banda i són els aparells dels partits els que decideixen conxorxes i amb qui es posen al llit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada