EL QUE IMPORTA NO ÉS COM VAS VESTIT NI COM ET PENTINES, SINÓ EL QUE FAS.

             En Pep Guardiola, per fixar-nos amb algú proper al nostre temps i conegut com si fos de casa, podria considerar-se un paradigma del dandi modern que sap com combinar pantalons entallats o “de pitillo”, segons l’argot, amb jerseis d’estampats poc convencionals, combinant amb colors tan cridaners com el malva. El concepte d’elegància que es gasta avui dia potser sigui, en opinió dels sociòlegs de guàrdia, més democràtic i menys rebuscat que en èpoques més reculades; però, manté sense cap dubte in-tacte el mateix desig de destacar i “d’èpater le bourgeois” que va impel·lir, per exemple, el llegendari tenista Renè Lacoste a demostrar i patentar, en certa manera, la idea que es pot ser elegant amb la samarreta amarada de suor. Això sí, per encaixar en la descripció de dandi, ara i abans, no s’hi val la timidesa perquè el dandisme es basa en el culte a la personalitat, en l’audàcia de volgué destacar i fugir de la uniformitat. Els dandis, els de sempre i els moderns, es permeten decidir en un moment donat ser diferents, i malgrat conèixer les normes de l’elegància, de l’educació i del “savoir faire”, tenen el coratge de saltar-se-les totes. Potser sí que pequen una mica d'extravagants, però se’ls hi pot perdonar perquè, a la seva manera, són cultes i estimen les coses maques per damunt de tot i cal tenir en compte, per no jutjar-los malament degut als prejudicis, que són molt menys superficials del que semblen a primera vista. La diferència entre els dandis moderns i els potser massa alambinats del segle XXI, és que els d’avui els l’importa un rave combinar uns texans mig esparracats i una samarreta espatarrant i potser reivindicativa, amb unes sabates de disseny refinat o amb unes vulgars sabatilles esportives.

         Al segle XIX els dandis es varen fer imprescindibles per entendre aquella revolució de butxaca que es coneixia com a “modernitat”. Rebels a la seva manera, en això no ha canviat gaire el tarannà dels d’ahir amb els d’avui, abanderaven l’individualisme i feien veure que tant se’ls en fotia del diner, encara que la majoria - molt menys del que passa amb els moderns, és cert -, subsistien gràcies als viàtics dels pares. Fardaven de lliurepensadors, de rebecs educats, de tenir l’autoestima al límit i de ser uns insubordinats que rebutjaven el ramat. Algú va escriure, no sé si fou Oscar Wilde, però en tot cas li compro la definició a preu fet del dandisme, perquè retrata sobretot el dandi modern: “no es proposen canviar el món, només pretenen llençar el que no els hi agrada del món”. Gosar a subratllar la pròpia personalitat com un tret diferent de la carrinclona majoria, mitjançant la manera de vestir o pentinar-se, requereix tant ahir com avui morro i audàcia. Tanmateix, per viure i expressar-se tal com cadascú s'hi troba còmode, sense por al què diran però amb bon gust, es necessita valor. Darrera l’estètica del dandi no hi cap disfressa i les seves opinions i conductes poden ser tan distintes d'estereotips com la manera de vestir o de pentinar-se.

En el món de la política fins fa tres o quatre de dècades era impensable saltar-se els clixés encarcarats que consistien en portar vestits de color gris o blau marí, una corbata més o menys discreta y una camisa d’un to que afavorís "sortir bé" a la televisió. Els polítics, els bancaris, els funcionaris, els oficinistes, els professionals de tota mena i el tutti quanti que es relacionaven amb la “cosa oficial” ni s’ho haguessin plantejat mai d’assumir riscos en la indumentària, encara que tinguessin temptacions. En qualsevol escola de negocis explicaven des del primer dia que la presentació era essencial a l’hora de buscar feina, i les mares no es cansaven d’explicar als seus fills que si volien "fer carrera” tenien de fer goig, anar amb les orelles netes i sempre ben clenxinats. Però les coses han canviat des de fa un parell de dècades i es pot ser un dandi sense semblar un figurí. En Nelson Mandela que va popularitzar les camises tradicionals del seu país la ben encertar quan va dir que s’estimava més ser elegant per l’actitud i la conducta que no pas per com vestia. A la meva manera de veure, doncs, vés si no ens haurem d’acostumar a valorar les persones pel què fan i no deixar-nos impressionar per com vesteixen. Com diria la meva àvia, el que importa és que vagin amb la cara neta i no tinguin son a les orelles.