Follow by Email

dilluns, 16 de novembre de 2020

PARLEM DELS DESNONAMENTS, AMB UNA MICA MÉS DE CALMA. ELS OKUPES ( i 2)

            La setmana passada vàrem reflexionar sobre la immoralitat dels desnonaments, prenent-nos temps per parlar a part i encara amb més calma del problema i l’alarma social provocada per la creixent okupació per la força de cases i pisos que tenen propietaris. Segons escriu la viquipèdia, aquesta bíblia laica del segle XXI, l’okupació és un moviment social que en principi es caracteritza per recuperar espais buits i abandonats amb l'objectiu de convertir-los en habitatges o bé en centres socials autogestionats. És una forma de protesta contra l'especulació immobiliària, la manca d'habitatges assequibles i de protecció social a causa del neoliberalisme. En els espais alliberats es duen a terme experiències de caràcter assembleari, autogestionari i de transformació social, posant-los a disposició de diversos col·lectius per a desenvolupar les seves activitats. Fins aquí, la carta de presentació diguem-ne oficial.

           A Catalunya, els okupes no van donar senyals de vida fins a finals dels setanta, una dècada després de fer-ho a Anglaterra, Alemanya i Holanda, i quan ho feren, en els seus manifestos de presentació en societat van recalcar que, a part de combregar amb la filosofia hippy sobretot, els hi anava la moguda antisistema i l’anarquia, al principi tot plegat en dosis quasi romàntiques. El moviment contracultural hippy, Europa el va importar d’Estats Units on durant els primers anys de la dècada dels seixanta, declarant-se seguidors d’un altre col·lectiu desguitarrat com els beat, s'organitzaren en comunes per posar en pràctica, com si fos un ritual, el rock psicodèlic, la revolució sexual i la consumició de cànnabis a dojo, segons deien per explorar “els estats alternatius de consciència”.

           Per tant, a la meva manera de veure, particularment a Catalunya el moviment okupa té una mica de totes aquestes tendències, però si bé al principi predominava l’okupació com alternativa a la manca d’espais socials comunitaris, a l'autogestió d’aquesta mena de casals de barri hiperventilats s’hi varen apuntar inclús fills i filles de la banda de la societat més benestant, inclús aburgesada, que l’establishment més o menys tolerava considerant-ho un rampell temporal d’unes quantes ovelles ne-gres que s'esperava tornessin a la pleta quan amb l’edat posessin seny. En aquesta fase primerenca sí que s’hi barrejaven en el moviment aquell romanticisme de que us parlava abans, amb ànsies autèntiques de proporcionar als seus veïns espais comunitaris per desenvolupar-hi amb llibertat, en el marc d’una filosofia hippy més o menys descafeïnada, activitats culturals, assistencials i de lleure, que l’administració municipal arraconava de la seva gestió immediata per falta d’interès o de pressupost.

         Ara bé, a mesura que el dèficit d’habitatge social va fer aflorar el drama de les famílies sense llar, el moviment okupa es va radicalitzar lentament reemplaçant la pacífica contracultura hippy per una doctrina cada vegada més decantada a plantar cara al sistema, no només amb proclames filosòfiques sinó sobretot amb accions directes que es justificaven en la precarietat de l’oferta d’habitatge social, per ajudar famílies sense llar a okupar cases i pisos deshabitats, activitat que arrel de la crisi immobiliària del 2008 es varen derivar no només a propietats privades, sinó de forma massiva a aquelles que havien esdevingut propietat de la banca, com a resultat dels desnonaments massius d’hipotecats que no podien pagar les quotes. Com en temps dels bandolers i dels pirates, el moviment okupa volia fer veure a la societat que actuava, com aquells llegendaris personatges, que robaven al ric per ajudar al pobre. Però, a la pràctica, hi havia de tot; inclús màfies per explotar els mateixos pobres de solemnitat.

           I aquest moviment cada vegada més exaltat i convençut que els seus “ideals” no eren revolucionaris, ni expropiatoris, sinó justiciers, topà de seguida amb dos drets fonamentals i molt preuats en la nostra societat: que sigui respectada la propietat privada i la bona convivència ciutadana. Per la seva desgràcia i descrèdit, el moviment okupa no n’ha respectat cap dels dos drets i aquesta tensió quotidiana, encara que els seus defensors no ho vulguin admetre, no només ha encès l’alarma del veïnat perjudicat sinó que cada vegada ha dividit més la societat, en dos bàndols: els que condemnen l’okupació de pisos no només dels buits sinó també dels habitats, siguin primeres o segones residencies, propietat de particulars, que denuncien els cada vegada més freqüents incidents d’incivisme frenètic a l'entorn del espais okupats, i els que no veuen tan malament l'okupació si el propietari de l’immoble és públic, sigui la banca, aquest esperpent de la Sarep o la mateixa administració. Què vol dir aquest plantejament? Doncs que si la política no resolt aquest conflicte social amb rapidesa, pragmatisme i tocant de peus a terra, sobretot eliminant les causes en les quals s’autojustifica l'okupació, amb antidisturbis, desnonaments a la brava i sentències judicials contradictòries tenim patata calenta per estona. 

Cap comentari:

Publica un comentari