CADA DIA, SI NO BADES, EN POTS APRENDRE UNA DE NOVA

            La versió catalana de la cèlebre dita atribuïda a Sòcrates, “només sé que no sé res”, podria ésser aquella dita de pares desconeguts que fa: “mai te n’aniràs a dormir, sense saber-ne una de nova”. Vés per on avui, doncs, he aprés una paraula que no coneixia: “sologàmia”. Mireu si n’és de nova que encara no l’han posat al diccionari. Segons sembla, aquest mot una mica estrambòtic defineix el que seria l’estat ideal dels que prefereixen viure sols, abans que mal acompanyats. Fins ara eren coneguts per solters – concos en pla rústic i si vens de pagès, o “singles” si saps anglès i vols fer-te l’interessant i progre -, de manera que he arribat a la conclusió que un practicant de la sologàmia deu ser un solter elevat al quadrat. Quelcom així com la diferència que hi ha entre un vagà radical i un vegetarià tranquil.

      Més que definir, doncs, un estat d’ànim o una filosofia existencial, diria que la sologàmia sublima o perfecciona tot plegat, amb un cop d’efecte espatarrant: l’invent d’emparellar-se o casar-se amb un mateix. No us penseu pas que estic aixecant-vos la camisa, resulta que els que decideixen tirar pel dret en la seva obsessió de no dependre de ningú més que d’ells mateixos fins al punt de declarar-se amor fins que la mort els separi, posant el mirall de testimoni com Narcís, han posat de moda la versió més surrealista del que s’entén com a unió sentimental o de conveniència entre les dues mitges taronges d’un matrimoni, sigui del sexe o de la marca que es vulgui. Ni en Dalí, que tenia tanta imaginació delirant i hiperventilada va atrevir-se a inventar l’hermafroditisme humà, tot i que, vés a saber, si el gran masturbador no en fou una intuïció premonitòria del que ens esperava el segle XXI.

       Certament no es pot dir que, de moment faci forrolla aquesta moda, però cada dia es veu que hi ha una dotzena o més, sobretot de dones escampades pel món – perquè majoritàriament sembla que la mania perjudica més a senyores que a senyors -, que decideixen fer vots de fidelitat amb un mateix. I com que les espanyoles no són ruques sinó cada vegada tan espavilades que s’apunten a la modernitat per la modernitat sense pensar-s’ho dues vegades, ja que segons asseguren les sacerdotesses sologamistes són quasi una quarantena les parelles unipersonals que s’han format a la península. Tota aquesta moguda va començar fa vint anys, quan una italiana, casualment anomenada Laura Mesi, es va casar amb ella mateixa per primera vegada, muntant una vertadera festassa: arres, pastís de tres pisos, setanta convidats desguitarrats i cap nuvi pels voltants. La dona va declarar a la BBC que “es pot viure un conte de fades sense príncep”. Però l’any a sobre, una famosa com l’actriu Sara Jessica Parker, la inoblidable intèrpret de la famosa Carrie, ja va protagonitzar el seu auto-enllaç en un programa televisiu: "Sexo en Nueva York"

        El que m’ha fet més efecte de tot plegat és que la Messi va justificar la seva decisió per motius de coherència, ja que segons va dir feia temps que portava de cap que si no trobava la seva ànima bessona abans de passar la crisi dels quaranta, es demanaria a ella mateixa la mà; cosa que va fer en adonar-se que l’ànima amb qui va conviure dotze anys com a marit i muller, no era bessona de la seva. Tanmateix, d’aquesta moda que comença a circular per les xarxes tímidament, pot petar-les amb força un dia d’aquest que la gent consideri que ha de reinventar-se, per culpa del confinament. La soledat és mala consellera i, per exemple, aquesta moda de casar-se amb un mateix si que es porta entre les japoneses, on una de cada set dones és soltera. Fins i tot consta que una agència matrimonial de Kyoto oferia fins fa poc una festa d’auto-casament de dos dies de durada per uns 2.800 euros, oferta que incloïa vestit de núvia, ram, perruqueria, sessió de fotos i estada en un hotel per passar la lluna de mel, en solitari esclar. Segons els alcavots d’aquesta mena de matrimonis, o com li vulgueu dir perquè la capellanada no se’ns emprenyi, la sologàmia posa a cent l’autoestima de les dones. No sé pas. El que si em queda clar és que hi ha d’haver gent per tot i que val més que ho deixi córrer si no vull prendre mal: cadascú que s’ho munti com vulgui. Ara bé, només per pura curiositat m’agradaria que m’expliquessin com es tramita el divorci en cas que se n’atipin de fer el dròpol. I posats a demanar, en cas d’adulteri quina part del matrimoni sologam serà l’infidel i quina portarà banyes?