SOGRES I NORES, LLEGUM DE MAL COURE

Les males relacions entre sogres i nores, i per extensió amb els gendres, sempre han alimentat de barbolles i manefleries de les que se n’ha fet safareig a tot arreu i pels descosits, però no han sigut especialment estudiades pels experts en sociologia, potser perquè hom considera que aquesta mena de mals rotllos formen part de “la normalitat”. Ara bé, els que han tractat d’entendre-les una mica més, aquestes tensions familiars posen en relleu que més del 60% de les dones asseguren que les desavinences amb les seves sogres i viceversa és causa d’estrès i d’infelicitat, quan no la d’esquerdar-se molts matrimonis. En qualsevol cas, allò que en diguem “saviesa popular” sí que ens ha llegat un repertori de dites que deixen força malparat el feeling entre aquests personatges antagònics i, curiosament, esquitxa també les cunyades. Guaiteu-ne una petita mostra: “l’escorpra, la sogra i les cunyades tenen punxes emmetzinades” – “per bona que sigui la sogra, millor qui no en troba” – “bona és la sogra, però millor si la terra la cobra” – “no hi ha millor fusada que la sogra enterrada” - “la sogra, mal foc la coga” – “una sogra feren de sucre, i encara amargava” – “mare i filla caben en una camisa; sogra i nora ni en tota la casa” – “sa sang de sa sogra i sa nora, la remenaren set anys i no es mesclà” – “sogra i nora, una riu i l’altra plora” – “sogra, nora, gos i gat, no mengen mai al mateix plat”. Total, que si hem de fer cas de totes aquestes dites, entre sogra i nora, ni el dimoni s’hi posa.

          Una tal Terri Apter, del ram de la psicologia a la Universitat de Cambridge, va esdevenir i encara que si reconeix una certa autoritat en la matèria des que es va interessar per aquests tipus de conflictes domèstics quan, acabada de casar, se li va fer insuportable la presència abassegadora de la seva sogra en la seva vida, i com que no li va semblar “normal” que hi hagués tanta poca empatia entre totes dues quasi en una reacció reflexa i natural, va posar els cinc sentits en mirar de trobar-hi el desllorigador al problema; però, es quedà d’una peça en comprovar, que del mateix mal en patia mitja humanitat, i que gairebé es podia considerar una tradició cultural que en la majoria de societats les mares en certa manera predisposessin, en abstracte, les seves filles en contra de les futures sogres. Tanmateix, a partir del casament dels fills, i àdhuc abans de passar inclús per la rectoria o pel registre civil, les sogres es converteixen persones tan properes o més als fills o a les filles que les seves pròpies mares i, en conseqüència, les sogres comencen a preguntar-se quin paper jugaran en l’estatus familiar a partir d’aquell moment. I en molts de casos, es conjuren a no deixar-se perdre influència.

             La psicòloga britànica de qui us he parlat, va publicar un llibre – What Do You Want From Me (Què pretens de mi?) – en el qual arribava a la conclusió que malgrat els canvis socials, moltes sogres encara consideraven que la seva autoestima depenia de com fos respectat el seu “rol” en la nova unitat familiar, i com que la consideració i la influència es posen a prova principalment en la convivència parcial o complerta i, sobretot, en les festes familiars, no triga gaire a aparèixer el tic competitiu que encén la metxa. No obstant això, en el fons, segons sembla el problema rau en la inseguretat: tant sogres com nores se senten insegures i les preocupa que l’altra les desautoritzi o critiqui. “A vegades – dogmatitza la psicòloga – sogres i nores inclús poden reclamar de forma agressiva el paper de “femella alfa” de la família”.

I enmig de tot aquest enrenou sentimental, els fills perdent la capacitat de posar pau, perquè cada vegada que esclaten les hostilitats acaben fent costat a la mare i no pas a la sogra. Sembla, segons aquesta experta, que les nores i els gendres es queixen que cada vegada que hi ha morros i males cares, les seves respectives parelles mai paren els peus a les seves senyores mares. I el més preocupant de tot plegat és que molts dels gendres i nores que “aguanten” com poden, ho fan perquè s’imaginen que si trenquen amb la sogra es carreguen de carambola la relació amb la parella. Llavors, es pregunta la psicòloga, ¿és més fort el vincle amb la mare que amb el marit o l’esposa? I ella mateixa es contesta: “el problema és que nores i gendres no són prou hàbils, alhora de destriar correctament dues relacions afectives tan diferents com les conjugals i les filials”.

           A la meva manera de veure, però, la qüestió no és la que fa servir la psicòloga per bastir les teories sobre la família que promociona en els llibres que escriu per fer bullir l’olla. Sovint les coses són més simples que com les divagacions psicològiques s’ho maneguen per fer-se imprescindiblees, donant consells. El que passa és que sovint també s’oblida que en el fons de totes les desavinences entre nores, gendres, sogres i consogres, no hi ha res més que la incapacitat per dosificar imparcialment els desiguals graus d’afecte, deixant de banda qualsevol altre sentiment que no sigui el de fer els possibles uns i altres per una cosa tan elemental com caure bé a tothom i que tothom et caigui bé a tu. No és tan difícil, només qüestió de pràctica i de deixar de banda els prejudicis. He de reconèixer que no sóc imparcial fent aquesta reflexió perquè des del primer dia de casats la meva dona i jo vam conviure, durant quinze anys, amb les dues mares; és a dir cadascú compartint sostre amb la seva respectiva sogra, sense que cap de les inevitables guspires que saltaven de tant en tant en el tracte diari, acabés calant foc a la casa. Vés a saber si tot plegat no és qüestió d’afluixar quan calgui, abans que la corda no peti. Però mentre les sogres i nores s’acusin mútuament de ser “de mal ferrar” i els gendres facin veure que venen de l’hort, tot seguirà igual i la nostra psicòloga podrà anar sucant-hi pa.