Follow by Email

dissabte, 21 de novembre de 2020

A VEGADES ELS VETOS NO SÓN TAN DEMOCRÀTICS COM SEMBLA

 Potser per aquesta raó, a pagès dels vetos en diuen amb franquesa: “posar pals a les rodes”. Només faltaria que a pagès, que encara avui en queden dels que tota la vida tancaven els tractes amb una encaixada, els perepunyetes de torn haguessin començat a criticar aquest sistema d’acord, tot buscant-hi tres peus al gat. Però, ara resulta que en plena democràcia la reconstrucció econòmica europea pot quedar-se paralitzada perquè tres dels seus membres han decidit treure bola negra al projecte consensuat per la majoria d’Estats. Tant se me’n fot de les raons d’aquesta rebequeria, el que vull posar en relleu és el fet i, a continuació, formular una pregunta inquietant: ¿pot una minoria travar les decisions adoptades per la majoria i endarrerir l’aplicació de mesures imprescindibles per tirar endavant i sortir del pou? O també és podria plantejar d’una altra manera: ¿és lícit que una minoria condicioni la governança d’un país fins al punt de fer-la impossible?


Ja ho entenc que són interrogants fastigosos, que emprenyen sobretot perquè posen el dit en una nafra que no cicatritzarà mai mentre se la vulgui cauteritzar amb draps calents, en comptes de amb unes bones desinfeccions a base d’esperit de vi, encara que piqui. Una democràcia sempre serà imperfecte mentre no es respectin dos principis de pissarrí: un home, un vot; i que es pugui governar sense fer tentines a partir d’una majoria electoral qualificada. El respecte a les minories s’ha de preservar, tot i defensar el seu dret a portar la contraria i el seus punts de vista; però, a la meva manera de veure, no pot arribar el fair play fins a l’extrem de tolerar que una minoria pugui fer la vida impossible a una majoria folgada. Mentre a casa nostra la governança es balancejava en un còmode bipartidisme les minories no passaven de ser en el pitjor dels casos mosques colloneres inevitables però inofensives; però, quan la composició dels parlaments o dels cartipassos municipals es va fragmentar tant, la importància de les minories per quadrar coalicions va cotitzar alt i, massa sovint, es va imposar en funció de l’aritmètica la que podríem anomenar “tirania de les tornes”, per no anar amb embuts. Fer de "torna" d’una coalició a vegades ha costat un ull de la cara. I no cal cercar exemples gaire lluny, si parlem amb franquesa.

Però quan aquesta tirania es fa inadmissible és quan degenera en xantatge descarat: per exemple, quan tres tristos diputats van aconseguir que l’Artur Mas, el líder del partit més votat, hagués d’enfundar-se les seves pretensions de ser president de la Generalitat o ara, que tres estats europeus sense un pes específic considerable pretenguin engegar a la bassa un tractat consensuat entre els vint-i-tres estats restants, impedint que Europa mobilitzi els fons necessaris per a la seva recuperació econòmica. Tanmateix, igual mal exemple el donen els cinc països amb dret de veto a l’ONU. Gràcies a aquest privilegi imperialista no s’han pogut tirar endavant per unanimitat condemnes imprescindibles per aturar conflictes mundials o per aturar la degradació dels drets humans o del mediambient. En conseqüència, alguna cosa s’hauria de fer per retornar a la democràcia tot el seu sentit, impedint que quatre hiperventilats se la carreguin fent-la ingovernable. Bé, posar fil a l’agulla per recosir aquest enorme forat que afavoreix aquella mena d’anarquia il·lustrada, que no fa ni deixa fer, crec que no és una qüestió que es pugui ajornar. La democràcia necessita una vacuna de realisme i de sentit comú sense marejar més perdius.

Cap comentari:

Publica un comentari